FAMÍLIA EDUCADORA - EGO-CARÀCTER – REACCIONS EMOCIONALS

1. LA FUNCIÓ EDUCADORA DE LA FAMÍLIA

Perquè la família pugui complir adequadament la seva funció educadora, ha d'estar sana des d'un punt de vista psicoafectiu. La vida afectiva de la família es desenvolupa a través de les relacions entre els seus membres. El tipus de relació entre pare-mare-fills és la clau per a una vida familiar sana. Les relacions són sanes quan es desenvolupen dins un equilibri amorós. Claudio Naranjo afirma que “una família sana només pot estar integrada per individus emocionalment sans, i que l'autèntica salut, tant intrapersonal com interpersonal, prové de l'existència d'un equilibri amorós en les relacions”.

                                               

C. Naranjo, com altres autors, reconeix que la incapacitat per a les relacions humanes, en realitat és incapacitat d'estimar, més específicament, “és la incapacitat per obeir el manament cristià d'estimar al nostre proïsme, estimar-nos a nosaltres mateixos i estimar Déu, la qual cosa ens impedeix mantenir relacions veritablement amoroses amb els que ens envolten.

Segons Naranjo, la dificultat que tenim d'estimar és deguda a la falta d'harmonia en el nostre interior entre els elements pare-mare-fill. Aquesta petita trinitat, reflex de la Trinidad, és la base de les nostres primeres relacions on ens juguem la vertadera experiència d'amor. El desequilibri entre l'amor que es rep i l'amor que es dóna, afecta el “jo” personal que està a l'arrel de tot el que som i fem”. (Cf. G. Mora, La vida cristiana, teologia moral fonamental. Edicions Facultat de teologia de Catalunya, Barcelona 2004, p. 36)

Fonamentem la dignitat del nostre “jo”, en l'amor que rebem, de la mateixa manera que adquirim la responsabilitat de donar a altres l'amor rebut.

No obstant això, ja des de la nostra primerenca infància, experimentem el desequilibri en l'amor. L'angoixa i el patiment que ocasionen aquestes experiències, forgen lentament el nostre ego-caràcter, el qual es converteix en una mena de segona natura o fals jo. 

Parlant de desequilibri en l'amor

·        Detectes algun desequilibri en el vostre amor de parella? Posa-li nom concret: Tensió, enuig, susceptibilitat, foscor, crítica, judici, silenci, etc.)

·        Com és la teva reacció emocional quan no reps l'amor que esperes?

2. LA FAMÍLIA EDUCA AMB L'AMOR

La funció educadora de la família és inevitable. Educa per a bé o per a mal. Però perquè l'educació sigui integral, requereix que tota la seva acció sigui «organitzada i vivificada per una visió sapiencial, per un objectiu suprem» (J. Maritain, Per una filosofia dell'educazione, La Scuola, Brescia 2001, pp. 126-127.)

L'educació té necessitat d’un ideal que superi a qualsevol altre ideal. I això és l'amor: anhel inevitable, «inscrit en l’ADN de cada home i de cada dona de la terra»,  punt clau de l'experiència humana de la qual no es pot fugir, sota pena de patir el sense sentit i la desesperació. (E.M. Fondi, Dio Amore nell'esperienza di Lubich, Roma 2000.)

Parlant de visió sapiencial, d'ideal i objectiu suprem

·        Quin és el teu objectiu suprem, la teva visió sapiencial, el teu ideal educatiu?

·        Què trobes a faltar a la teva acció educativa?

3. ATURAR LA MAQUINÀRIA DE L'EGO-CARÀCTER PER PODER EDUCAR EN L'AMOR

Estem d'acord que el més important respecte a l'educació al camp afectiu, és la necessitat que tenim de desenvolupar la capacitat d'estimar. Avui, cap metge dubte que la salut és inseparable de la capacitat d'estimar-se a si mateix i estimar als altres. Per això tenim necessitat una pedagogia de l'amor i aprendre a aplicar-la en un entorn educatiu sa. Sabem que a banda de la necessitat de proporcionar calor, comprensió i seguretat psicològica, és necessari ocupar-se adequadament de l'ambivalència infantil amb què creix la gran majoria de la gent en la nostra societat com a resultat inevitable d’haver viscut unes relacions familiars poc madures, a causa de l'ego-caràcter que els pares projecten inevitablement en els fills, si no són conscients d'això. Els fills, al seu torn, ja en la primera infància, desenvolupen el seu propi ego-caràcter.

Quan Joan Pau II va parlar a París en la UNESCO, va fer una distinció entre “ensinistrament” per tenir i “ensenyament” per ser, i no únicament com ser, sinó com “ser amb els altres” i “ser per als altres”.

El psiquiatre escocès R.D. Laing anota en l'inici del seu Col·loqui amb els fills que: “els fills exerceixen un rol important en el “creixement i desenvolupament” de l'adult, com nosaltres adults ho exercim en el seu”.

Ara bé, perquè l'amor sigui l'element educador de les relacions familiars necessitem aprendre a "aturar la maquinària" del nostre ego-caràcter, començant pels pares.

És indubtable que l'amor existeix entre pares i fills, no obstant això no és tan clar que tots tinguin consciència de quant sovint l'amor brilla per la seva absència quan és l'ego-caràcter qui agafa el comandament de la relació familiar.

Atès que l'ego-caràcter reacciona basant-se en les afeccions, forma part d'una polaritat en què amor i desafecció són l'altre pol. Aturar la maquinària de l'ego-caràcter equival a cercar la desafecció conreant el genuí amor que només pot emanar de l'abandó de si (Frankl l’anomena “distanciar-se de si”) i l'entrega (“autotranscendir-se”). I també al revés, no hi ha millor manera d'aconseguir la desafecció que a través de l'amor.

Tota aquesta reflexió ens porta a l'ego-caràcter. Conèixe-lo és el primer pas per aturar la seva activitat. L'objectiu d'aquest treball és aprendre la pedagogia de l'amor com a element educador de la família.

Parlant d'aturar la maquinària de l'ego-carácter

·        En moments de tensió i frustració, com reacciones?

·        Quina necessitat-expectativa sents frustrada en aquestes ocasions?

Joc imaginari

Imagina que una nit se t'apareix un àngel de llum en somnis i et fa la proposició següent: “Si et distancies i desprens del principal tret del teu ego-caràcter, d'aquell tret que et crea més dificultats en la relació amb la teva parella, mai tornaràs a tenir problemes amb ella i la vostra relació transcorrerà feliç i plena d'amor i els vostres fills tindran els millors pares. Perquè això sigui possible, de quin tret-afecció del teu ego-caràcter et desprendries primer?

4. QUÈ ÉS L'EGO-CARÀCTER

Tots reaccionem d'una manera determinada en moments de tensió, estrès o conflicte. Quan les coses i les persones no responen a les nostres necessitats, diem que ens surt el rampell. En aquestes ocasions solem dir: “sóc així”. En realitat no “sóc així”, simplement he après a reaccionar d'aquesta manera quan em sento frustrat. Quan reacciono de forma inadequada, no és amb l'amor que jo m'expréeso.

·        Qui et governa en situacions de tensió, conflicte i estrès?

L'ego-caràcter. Per comprendre què és, vegem quatre exemples concrets de com es forja en la primera infància, i quines són les seves conseqüències:

4.1 Ego-caràcter escrupolós, rígid, obsessiu.

Pares excessivament controladors o que castiguen amb facilitat, fixen un llindar molt reduït perquè el nen s'expressi o es comporti amb espontaneïtat, el qual sent la necessitat de compensar aquest reduït espai de moviment afectiu i es torna escrupolós, rígid i obsessiu per no defraudar els pares i rebre llur estimació. Amb el temps es produeix una degradació emocional: “He de fer-ho tot “escrupolosament” bé, perquè els meus pares i la resta em vulguin. Així evito patir”.

4.2 Ego-caràcter histriònic-histèric.

Pares que rares vegades critiquen o castiguen, i només reforcen les conductes que ells aproven i de forma variable, fixen un llindar molt ampli en el que el nen ha d'aprendre a fer de tot i el que sigui per ser vist, reconegut i valorat. Aquests nens experimenten frustració en sol·licitar l'atenció dels pares i exageren les conductes per assegurar-se afalacs i afecte. Si no ho fan, els pares els ignoren. Només els comportaments caricaturitzats travessen el llindar a partir del qual els pares noten que estan aquí i fan comentaris aprovatoris. Quan els pares són incapaços d'identificar aquesta dinàmica, s'entra en un cercle viciós en què el nen cada vegada necessita esforços més exagerats i desesperats per mantenir el mateix nivell d'atenció. Aquests nens entren a l'adolescència amb una set insaciable d'amor i atenció: “He de fer-me veure com sigui, per ser reconegut, valorat i estimat”.

4.3 Ego-caràcter paranoide.

El futur paranoide sol tenir uns pares «controladors, menyspreadors. Són pares que esperen i demanden lleialtat cap a la família, i quan el fill no respon a la lleialtat, se li administra un càstig mitjançant una actitud freda i seriosa, així com un missatge implícit de què el nen és tan intrínsecament dolent que justifica el càstig. D'altra banda, els pares del futur paranoide esperen autonomia i castiguen la dependència emocional. Exemple: Si el nen es baralla, la resposta dels pares pot ser: «Què has fer per provocar-ho?». El resultat genera un adult aïllat i recelós, que lluita per no necessitar ningú, detesta la dependència i mai demana ajuda: “He d’estar molt atent i no deixar que els altres s'aprofitin del mi”. “Si una persona és amistosa, segur que intenta utilitzar-me”.

4.4 Ego-caràcter fòbic-evitador.

Els pares del futur ego-caràter fòbic-evitador afavoreixen i potencien una imatge social enlluernadora, impressionant i admirable del nen, i reaccionen davant els errors i les imperfeccions com quelcom extremadament vergonyós per a la família i reprimeixen els errors i imperfeccions mitjançant humiliacions. Els defectes són objecte de burla i actituds degradants i, com a conseqüència, es genera un llindar reduït de sensibilitat exagerada davant la possibilitat de ser humiliat. El futur fòbic-evitador, començarà a ocultar tot allò que pugui ser considerat una imperfecció o pugui alimentar els comentaris negatius. La fixació cognitiva distorsionada obeeix a: “He d'estar molt atent a no cometre cap error”, “He de fer-ho tot bé, perquè ningú em pugui criticar”.

Un joc d'imaginació a propòsit del teu ego-caràcter

Una nit se t'apareixen els teus pares en somnis i cadascú et diu: Fill-a, gràcies a un do especial, se'ns ha concedit la gràcia d’omplir el dèficit o l’excés afectiu que no vam saber donar-te o et vam donar en excés en la teva educació. Encara que per la teva educació vam fer el millor que sabíem, l'única condició per poder-te satisfer i curar el teu ego-caràcter, és que tu ens diguis què és el que més et va frustrar, et va ferir, et va fer patir. Hem de saber les teves dues principals frustracions: una referida al pare, i una altra referida a la mare. No t'imagines quant gran és la nostra satisfacció pel do que se'ns ha concedit, perquè desitgem que siguis plenament feliç. Esperant la teva resposta, els teus pares que t’estimen de debò.  

Un joc d'imaginació a propòsit de l'ego-caràcter dels teus fills

Imagina que també a tu se't concedeix aquest mateix do però per als teus fills, amb el matís que ets tu qui ha d'adonar-se de quin és el dèficit o excés afectiu principal que, generat pel teu ego-caràcter, el projectes en els teus fills, els frustra i els genera el seu ego-caràcter.

5. L'EGO-CARÁCTER ÉS EL RESULTAT D'UN MODEL EDUCATIU QUE LI MANCA LA SAVIESA DE L'AMOR

El model educatiu és el resultat del tipus de relació que els pares mantenen entre si i amb els fills. Parafrasejant a Antoni Blay podem dir que els pares són les primeres víctimes del seu propi ego-caràcter no treballat. La interacció del seu respectiu ego-caràcter, genera un model educatiu, que inevitablement produeix l'ego-caràcter  del fill. En aquest mecanisme es donen lloc dos elements determinants:

Un dèficit emocional que produeix una degradació emocional i la conseqüent necessitat de compensar-la com sigui, a mesura que el nen es fa adult.

+

La degradació emocional (perquè el nen la viu amb angoixa i patiment) produeix en ell una percepció distorsionada de la realitat, la qual queda “fixada” en forma de prejudici cognitiu (“He der… per no patir…)

=

EGO-CARÀCTER

En conseqüència l'ego-caràcter és una «passió distorsionada» (desig o necessitat neuròtica) per satisfer les necessitats afectives deficitàries, que han quedat «fixades» a un prejudici cognitiu: “He de… per evitar patir…”     

El prejudici cognitiu és el resultat de la percepció distorsionada. El nen s'adapta a l'entorn. Prova la millor manera d'obtenir la seguretat afectiva que necessita. Amb cada encert i obtenció, reforça la creença (= prejudici cognitiu) que aconsegueix si reacciona de tal manera, sense adonar-se que, amb el temps, com més fidel és al prejudici cognitiu, més s'allunya de la seva vertadera essència.

En resum, dos aspectes per comprendre l'ego-caràcter:

·        a nivell emocional cal cercar una passió distorsionada (necessitat neuròtica) de compensar i satisfer el dèficit emocional (degradació emocional)

·        a nivell cognitiu cal cercar el prejudici cognitiu (falsa creença distorsionadora de la realitat) que ha quedat fixat a una degradació emocional, la qual genera en l'adult la necessitat inevitable de compensar de forma neuròtica, sigui com sigui.

Aquest és el cicle neuròtic que retroalimenta contínuament el nostre ego-caràcter.

La percepció distorsionada de la realitat implica també la percepció distorsionada d'un mateix, del propi jo. Creient que ens coneixem, en realitat no és així, ja que coneixem el que no volem tornar a experimentar, però no coneixem de debò quina és la nostra vertadera essència.

El comú denominador que produeix tots els ego-caràcter és la falta d'amor a si mateix. L'ego-caràcter cerca desesperadament tornar a experimentar l'amor. Només que ho cerca de forma equivocada i en la direcció equivocada.

Qui pot recompondre l'equilibri que restableixi l'amor? Només un gran ideal capaç de «organitzar i vivificar mitjançant una visió sapiencial, gràcies a un objectiu suprem», motivats i impulsats per un gran ideal: l'amor.

El nen de vegades ha estat de tal forma ferit que a penes li queda autoestima. En conseqüència la percepció distorsionada de si mateix li impedeix estimar-se i estimar. Qui més qui menys, tots tenim necessitat d’obrir-nos a aquella visió sapiencial, a la força d'aquell ideal que ens retorni l'amor per nosaltres mateixos. I amb aquesta força poder sortir de si mateix i estimar als altres.

És aquí on la funció educadora de la família té un paper importantíssim. Només a través de l'amor a si mateix pot l'individu ser capaç d'estimar als altres, i només a través de la restauració del vincle amorós original cap als propis pares pot, al seu torn, estimar-se a si mateix, perquè d'una altra manera el ressentiment cap als pares recaurà inevitablement sobre les introjecciones parentals que impregnen el seu psiquisme.

6. DESCOBREIX EL TEU EGO-CARÀCTER EN LES TEVES REACCIONS EMOCIONALS

Amb els dos últims exercicis d'imaginació has pogut expressar un tret important del teu ego-caràcter. Potser et costi reconèixer quins són els trets essencials del teu ego-caràcter. Si vols aprendre a entendre't a tu mateix, has d'aprendre a obrir-te a totes les teves reaccions emocionals i acceptar-les. Si les nostres emocions són la clau per entendre'ns, hem d'aprendre a escoltar-les si voleu educar els fills com a persones autèntiques.

És a través de les nostres reaccions emocionals com s'expressa i manifesta l'ego-caràcter.

Quan t'enutges, cada vegada que sents frustrades les teves expectatives, darrere la teva reacció sempre hi ha una càrrega emocional de tristesa, d'ira, de dolor que no desitjaries experimentar. El teu ego-caràcter controla aquestes reaccions emocionals. És important fer-te conscient de la motivació profunda que ocasiona la teva reacció emocional.

El mecanisme és comparable a una equació en què “X” és la reacció emocional que tots veuen. En canvi el motiu de la teva reacció emocional és la “Y” amagada, profunda, que obeeix a una necessitat imperiosa d'omplir i satisfer un dèficil emocional. De vegades aquesta motivació “Y” és tan profunda i inconscient que tenim la percepció que allò no va amb nosaltres.

7. CREENCES BÀSIQUES SOBRE LES REACCIONS EMOCIONS DE L'EGO-CARÀCTER

Hi ha algunes creences bàsiques en què he de confiar absolutament per conèixer-me a mi mateix i al meu ego-caràcter, mitjançant la comprensió de les meves reaccions emocionals.

Primera creença bàsica: “Ningú més que jo pot causar o ser responsable de les meves emocions.”

És ben cert que ens sentim millor atribuint les nostres emocions a altres persones. “M'has fet enutjar… Em fas por… Has fet que desconfiï i em torni gelós…” La realitat és que tu no pots fer-me res d'això, l'únic que pots és estimular les emocions que ja estan en el meu ego-caràcter esperant ser activides. La diferència entre causar i estimular no és un simple joc de paraules; a més a més és important acceptar la veritat que tanca la diferència. Si jo crec que tu pots fer-me enutjar, em limitaré a culpar-te d'això i a carregar-te a tu el problema i la nostra trobada no m'haurà ensenyat res. Conclouré que tu has estat el culpable del meu enuig. I ja no necessitaré fer-me preguntes sobre mi mateix, perquè hauré descarregat en tu la responsabilitat d’aquesta situació.

Si accepto la tesi que els altres només poden estimular emocions ja presents en el meu ego-caràcter de forma latent, qualsevol experiència que produeixi aquestes emocions serà una experiència d'aprenentatge, de distanciament i indiferència del meu ego-caràcter. Llavors les preguntes que em faci m'ajudaran a desanpellegar-me’n.

Un exercici a propòsit del teu ego-caràcter

Recorda l'última vegada que t'has enutjat amb la teva parella o amb el teu fill (observa que la proposta diu “t'has enutjat”, no “t'han fet enutjar”).

·        Què em va enutjar tant?

·        Hi ha quelcom dins meu que aquest incident va treure a la llum, de quina necessitat frustrada es tracta?

Les persones realment responsables es relacionen amb les seves emocions d'una manera positiva i ja no es permeten el fàcil recurs de jutjar i condemnar als resta. Pots créixer en la mesura que estiguis cada vegada més en contacte amb les teves emocions.

Segona creença bàsica: ”En cada emoció hi ha una autorrevelación.”

Fa poc vaig rebre un mail d'una persona, després de la seva última sessió de teràpia. Estava molt enutjada i expressava una gran ira i por. Deia literalment tot en majúscules: "LA MENTIDA, LA HIPOCRESIA, L'ENGANY, EL COMPLOT... L'INSULT, L'OFENSA  I LA DURESA. SÓN ESTRATÈGIES SEGURES PER APARTAR LA PERSONA DEL SEU CAMÍ EMPRÈS. ENCARA QUE NO SENSE DOLOR PROFUND. ÉS  EL MITJÀ MÉS RÀPID PER MATAR ELS SINCERS DESITJOS I ASPIRACIONS. POTS SENTIR-TE FELIÇ I TRANQUIL, PERQUÈ HAS ACONSEGUIR L'OBJECTIU".

La sessió anterior havia tocat profundament en el nucli més neuròtic del seu ego-caràcter. Venia per alliberar-se’n, però cada vegada que entràvem a tocar-lo, sempre reaccionava de la mateixa manera: se sentia atacada i ferida i atacava rebutjant veure el seu dolor i la seva neura. De fet, no va tornar a la pròxima sessió ni va donar senyals.

La meva reacció va ser afable i comprensiva. Coneixia bé els seriosos problemes nueròtics d'aquesta persona. Em vaig preguntar quina havia de ser la meva reacció per ajudar-la de debò. El mail només va despertar la meva compassió i el desig sincer de tractar-la amb amor. Un amor que fos madur, sa, terapèutic. No vaig sentir emocions negatives, perquè era conscient que les seves paraules eren una simple projecció de la seva por, del seu dolor i de la forma a què s'havia habituat a reaccionar durant 42 anys. No sabia fer-ho millor i ningú li havia ensenyat com afrontar la seva profunda neurosi, encara que anteriorment havia fet alguns anys de teràpia.

D'altra banda jo sé que no la vaig mentir, no vaig ser hipòcrita, no la vaig enganyar, ni la vaig insultar. Sí que vaig ser dur i sí vaig fer algun coplot va ser contra la seva neura. Sense ella adonar-se estava projectant la seva por sobre meu. L'enorme necessitat que té aquesta persona de veure la seva neurosi i d'acceptar les seves emocions, la interpretava completament al revés. Projectava malícia en la meva acció terapèutica, posant en la meva intencionalitat tot al contrari del que realment li proposa la teràpia: “estratègies segures per apartar la persona del seu camí neuròtic, encara que no sense dolor profund”. Ella creu en els seus bons desitjos i intencions de millorar. Però encara no accepta la por terrible a enfrontar-se amb les seves pròpies emocions doloroses. Remata atacant i desplaçant la responsabilitat del mal que se li fa cap al terapeuta: “és el mitjà més ràpid per matar els sincers desitjos i aspiracions. Ja pots estar feliç i tranquil perquè has aconseguir l'objectiu”.

A més d'un enorme sentiment victimista, hi ha un tret paranoic. És possible que la persona agredi a qui tracta de curar-la? Sí, és possible, quan la persona no es fa responsable de les seves pròpies emocions doloroses.

Aquest incident em va ajudar a descobrir que jo era capaç d'una profunda, càlida i sincera compassió. Més que mai durant la següent setmana, vaig resar cada dia per ella, perquè crec en la força de l'oració potent. I junt amb l'oració l'estratègia que vaig usar va ser: Ja des del dia que no va venir a la teràpia, li vaig enviar un mail citant-la per a l'endemà a la mateixa hora. Així durant tota una setmana. Ella va guardar absolut silenci i no es va presentar cap dels dies. Al final de la setmana, a més de citar-la com cada dia  per a l'endemà, li vaig enviar dos articles que sabia que la farien reaccionar perquè és molt aficionada a la lectura i és molt mental. Va contestar aquest lacònic mail:

JOAN

Un salutació. He reflexionat sobre L'IMPORTANT QUE ÉS CONTINUAR EL MEU PROCÉS QUE VAIG INICIAR:

·         *Poder curar el meu passat

·         *Seguir treballant-me a mi mateixa

·         *Ser sana

·         *I  PODER UN DIA CANVIAR I SER UNA ALTRA PERSONA*

Si em pots donar hora i dia per a la pròxima setmana, si us plau, m'ho dius.
Moltes gràcies.

X

Dic que va ser lacònica perquè els seus anteriors mail eren llarguíssims, plens de verborrea, desitjos fantasiosos de millorar…

La meva resposta va ser a propòsit lacónica com el seu mail, per restablir la relació terapèutica, la qual cosa no significa que no ser empàtic i sincer:

Ok

Dilluns a les 11 hs.

jm

Us asseguro que va ser una experiència preciosa per a mi. Em va ajudar moltíssim a conèixer les meves pròpies reaccions i a continuar fonamentant la relació terapèutica amb els pacients en aquella relació d'amor i d'empatia que fa possible de debò el canvi, el progrés, l'educació emocional i la salut de la persona i la seva reconstrucció com a tal.

L'únic vertader error és aquell del qual no n’aprenem res.

Quan reaccionem enutjats podem fer-ho de dues maneres:

·        O tancar-me en mi mateix enfurrunyat, tirant pestes i malparlant contra qui li atribueixo la causa del meu enuig,

·        O mirar a l'interior del meu ego-caràcter i esbrinar d'on sorgeixen les emocions de còlera que s'han manifestat.

Aquesta és la diferència essencial entre la persona capaç de créixer desprenent-se del seu ego-caràcter i la persona incapaç de créixer, entre l'autenticitat i l'autoengany.

Sempre hi ha quelcom en el nostre interior que alimenta al nostre ego-caràcter i que explica les nostres reaccions emocionals; però no significa que això sigui dolent o lamentable.

Descobrir la causa de les meves emocions d'ira, no és dolent ni lamentable, quan això m'ajuda a conèixer millor les estratègies que el meu ego-caràcter s'ha fabricat per sobreviure. Només descobrint-les podré alliberar-me’n, curar i créixer com a persona.

L'important és adonar-me que cada una de les meves reaccions emocionals em diu quelcom sobre mi mateix. Cada una d'aquestes situacions dolorosos, em dóna l'oportunitat d'aprendre a no descarregar en els altres la responsabilitat de les meves reaccions emocionals, preferint culpar-los a ells en comptes d'aprendre quelcom sobre mi mateix.

El màxim del que jo sóc responsable respecte als altres i ells responsables respecte de mi és d'estimular les meves emocions. Estimular és inevitable, però ningú som culpables. Si estimular les emocions és inevitable serà per a alguna cosa. Qui decideix aprofitar la remoguda emocional estimulada pels altres, és la persona intel·ligent que creix, madura i viu més feliç.

Tercera creença bàsica: ”He d'ocultar les meves emocions, per no tornar a patir, així ningú em tornarà a ferir.”

No expressem les nostres emocions per protegir la nostra autoimatge i sobretot perquè els altres no les aprofitin a la contra.

La no expressió d'emocions no és bona, però reprimir-les és encara més autodestructiu.

·        Estaries disposat a enfrontar-te al fet que potser estàs desplaçant les teves emocions cap a persones que no tenen res a veure amb el fet, culpant-les de coses que no pots acceptar en tu mateix?

·        ¿Fins a quin punt estimes la veritat i desitges conèixer-te a tu mateix?

8. DONAR SENTIT A L'AMOR

La família que posa els seus fonaments en l'amor, cuida i custodia gelosament els valors de respecte recíproc, d'acollida mútua, d’unitat familiar, valorant i preservant la preciosa diversitat de cada membre de la família, de la que cadascú és portador.

En una família que es planteja fonamentar el seu recorregut familiar sobre aquests valors, la parella sap establir una profunda comunió entre ambdós.

En un entorn familiar d'aquest tipus no hi ha lloc per a la por: és la fe i la confiança en l'altre la que motiva i empeny a confiar uns en altres, a abandonar-se completament a l'amor.

Què significa per a tu l'amor?    Quins valors el constitueixen?	Compara els valors que configuren el teu concepte sobre l'amor amb aquest grup de valors sobre l'amor.
	Respecte recíproc                 Acollida mútua                    Unitat familiar                         Valorar i preservar la diversitat de cada membre familiar                     Fe i confiança mútua                   Comunió entre els membres    Capacitat d'abandonar-se a l'amor

El sentit de família, avui tan qüestionat per la nostra societat, no s'ha extingit. Justament, com indiquen alguns investigadors, la major inseguretat avui és la que neix de la consciència cada vegada major de la contradicció entre el pes que comporta el discurs sobre l'amor i la dificultat d'estimar. (Cf. U. Beck – E. Beck-Gernsheim, Il normale caos dell’amore, Bollati.Boringuieri, Torino 1996)

En realitat es corre el risc de parlar molt i bé de l'amor, i en la pràctica estimar poc.

L'amor madura en el gresol de la trobada-diàleg entre home i dona, entre realitats distintes com a gènere, font d'aquell inefable procés d'intercanvi que en la “diversitat” els fa “semblants” perquè estan orientats a l'amor. (Michel De Beni, Comunicare per amare, Città Nuova, Roma, II edizione 2006, p. 129)

·        Com reacciones enfront de les diferències amb la teva parella?

·        Cerques que l'altre arribi a ser la persona plena que ha de ser?

·        On et bloqueges o què et bloqueja?

És més, aquest dinamisme, que constitueix l'essència de la comunió de parella, no significa fondre's amb l'altre fins al punt de ser la seva perfecta reproducció, al contrari, porta a ambdós a teixir una xarxa de relacions amoroses, però també d'una prudent distància per donar-se espai recíproc i per donar vida a l'activitat creadora de cadascú.

Es tracta de mantenir la distància justa, aquella que permet sentir la calor de l'altre i al mateix temps, impedeix fer-se mal.

Que l'excessiva proximitat no els porti a fer-se mal ni a ofegar-se mitjançant una relació que porta a l'altre a sotmetre's, impedint-li l'autònoma expressió i el desenvolupament (mitjançant els jocs de poder).

·        Et sents ofegat per la teva parella? En què?

·        Ofegues a la teva parella? De quina manera?

L'amor de parella es configura com el procés de comunió entre dues diferències, dos projectes que es donen recíproc hostatjament; dues llibertats que juntes recorren el camí de cada dia. Un cas:

“Una parella sense fills, quan mor la dona, el marit plora la seva pèrdua en poc de temps. El dol per la pèrdua és ràpid. En realitat experimenta un gran alliberament. Li ha estat fidel, l'ha estimada, però ara se sent alliberat. Al poc temps coneix una altra dona amb qui experimenta una relació de llibertat que mai havia experimentat amb l'anterior. L'home pot anar a ballar, cosa que no podia satisfer perquè no li agradava a la seva dona. Es vesteix de forma informal i esportiva, cosa que l’obligava a anr sempre ben vestir. Respira i realitza una sèrie de necessitats legítimes i sanes que mai havia pogut satisfer.

·        Quina classe d'amor és aquest?

·        Com és el vostre amor?

9. EL MATRIMONI COM A ART D'ESTIMAR

L'acció aducadora de la família té el seu fonament en l'amor de la parella. Comença concretament en el cuidar-se recíprocament, però això, com sosté E. Fromm, és autènticament madur “a condició de preservar la pròpia integritat, la pròpia individualitat; en l'amor dos éssers es converteixen en un, i no obstant això continuen sent dos”. (E. Fromm, L'art d'estimar, p. 32)

L'amor és per naturalesa actiu i es manifesta mitjançant el tenir cura,  responsabilitat, responent a la necessitat de l'altre, unit al respecte que deixa lliure a l'altre de ser i convertir-se en el que és.

Fromm planteja l'amor com un art que es pot i s'ha d'aprendre, ja que l'ego-caràcter que hem adquirit com la nostra segona naturalesa, ha desvirtuat completament el sentit creatiu i generatiu de l'amor. Ja que un amor tancat en si mateix, no genera, no crea res.

·        De quina manera cuides a la teva parella? I als teus fills?

·        En què no et sents cuidaat per la teva parella?

·        Què significa per a tu “deixar lliure a l'altre de ser i convertir-se en el que és”?

Diferencia entre necessitats i necessitats. Arrisca't a diferenciar, prèvia autoobservació conscient i sincera, entre necessitats del teu ego-caràcter i necessitats que t'autorrealizen com a persona:

Necessitats del teu ego-caràcter	Necessitats d'autorealització personal

·        Ets conscient de les necessitats de la teva parella, tant o més que de les teves?

·        Estàs satisfet de com gestioneu les vostres respectives necessitats?

Però més enllà d'això és essencial que la responsabilitat neixi del desig d'entrar en relació profunda amb la persona, En efecte, “l'única manera de conèixer profundament a un ésser és l'amor; això supera el pensament i les paraules. És el nucli gestat en l'experiència d'unió...; només coneixent objectivament a un ésser humà, estic en condició de penetrar l'essència més profunda en l'acte d'amor”. (Ibit. P. 2)