EL SENTIT DE LA PARELLA ÉS L' AMOR

Quin sentit té la relació de parella?

1. EL PER QUÈ DEL SENTIT

“Quan el ser humà troba un sentit, aleshores (i només aleshores) és feliç… Però, per altra banda, també aleshores és capaç de sofrir”. (Cit. per E. Lukus a Viktor Frankl. El sentido de la vida. El pensamiento esencial de V. E. Frankl, Plataforma editorial, Barcelonam, 2008, p. 45)

L’autoritat moral de V. Frankl per fer aquesta afirmació, li ve donada per la seva experiència als camps de concentració nazis on hi va perdre els pares, el germà i l’esposa, i per la dedicació científica i professional. Frankl se sentia cridat a ajudar, sanar y salvar a persones cansades de la vida, a joves en crisis i a milers de pacients suïcides.

El desig de felicitat en el ser humà és un instint arquetípic. La literatura, els contes i el cinema han fet popular la dita “i visqueren feliços i contents…” Aquest final feliç de les faules de la nostra infantesa, en realitat és l’inici d’una constant cursa per ser feliç, la qual des del naixement, sempre està vinculada a la relació amb altres, amb la possibilitat de ser estimat i de voler estimar.

Després molts filòsofs, psicòlegs i economistes sostenen que la felicitat té molt a veure amb la nostra vida de relació. Ens demostren que la relació amb l’altre constitueix l’única porta capaç de connectar-nos amb la felicitat o amb aquells estats anímics que s’hi assemblen com és ara, el benestar psicofísic, l’equilibri mental, la serenor, la pau interior, l’harmonia espiritual.

La qüestió és que quan la persona no té una motivació per a la felicitat, li resulta impossible ser feliç. Frankl apunta a què hem de superar el prejudici de què l’home està orientat a ser feliç, a canvi de trobar un motiu per ser feliç. Aquesta diferència, si bé subtil, és tan gran com que, en la mesura que persegueixo directament el sentiment de felicitat, perdo de vista el motiu que puc tenir per ser feliç, mentre que quan em mou un sentit, és aleshores que sorgeix espontàniament el sentiment de felicitat. L’experiència mostra que la felicitat sorgeix com a conseqüència i no com a recerca per si mateixa. (Cf. V. Frankl & Pinchas Lapide, Busqueda de Dios y sentido de la vida. Diálogo entre un teólogo y un psicólogo, Herder, Barcelona, 2005, p. 72) 

Això posa de relleu l’extraordinària importància de tenir un sentit per damunt, fins i tot, de cercar la pròpia felicitat. La psicologia evolutiva avui afirma amb certesa que el sentit primer i insostituïble que més necessita el nen, és el sentiment de seguretat psicoafectiva que experimenta quan se sent estimat. A la pràctica, en la clínica terapèutica observem que quan la necessitat d’afecte i d’estimació no és satisfeta, la persona emmalalteix. “La ferida dels no estimats” és el títol d’un llibre que posa de manifest aquesta dramàtica realitat que afecta directament la identitat de la persona i el seu sentit a la vida. ¡Quantes ferides de no estimació centren talment la persona en si mateixa a la recerca de felicitat que ompli el buit produït per l’amor no experimentat! (P. Schellenbaum, La ferita dei non amti: il marchio della mancanza d’amore, Red, Como 1996)

Les ferides d’afecte esdevenen ferides del sentit. La persona perd el sentit de viure quan no se sent estimada. És un buit sense sentit que no té edat. Afecta a nens i a avis, a parelles madures i als joves que s’acaben d’enamorar.

Convenim amb Michele De Beni que “tota la nostra vida és una recerca de sentit caracteritzada per dos grans moviments psicològics: l’afirmació de si mateix, de les pròpies necessitats, expectatives, projectes i l’incessant reclam a ser amb i per als altres, perquè ningú, com afirma E. Lévinas, pot viure fora de la relació, sense el rostre, la mirada de l’altre”. (Cit. E. Lévinas, La traccia dell’altro, Pironti, Napoli 1970 per M. De Beni, Comunicare per amare. Il dialogo nella vita di coppia. Città Nuova, Roma, 2006, p. 56) 

La parella és el resultat de la trobada de dues persones on cada una desvetlla un sentiment d’atracció vers l’altre. El més inconscient d’aquesta atracció és la felicitat que cada un desitja rebre de l’altre. Les expectatives que cada jo projecta en el tu, posen en marxa una relació idealitzada, que haurà de superar les proves del temps i de la realitat, destinades a madurar l’amor que dóna el vertader sentit a la relació.

2. EL SENTIT DE L’AMOR

Avui més que mai s'utilitza la paraula “amor”, molt banalitzada al voltant de sentiments i emocions, fora d'un context de responsabilitat envers l'altre. No oblidem que si la responsabilitat constitueix un element essencial de la relació, ho és de forma especial en la relació de parella. Avui, més que en altres èpoques, és freqüent abandonar la relació quan les emocions s'acaben, a la recerca contínua d’una altra persona que susciti noves sensacions. Motius? “Se’ns ha acabat l’amor”. I quan es confon l’amor amb el domini de l’altre, considerat una possissió pròpia, de quin amor es parla? Lévinas posa de relleu el fort nexe que uneix la identitat del jo amb la responsabilitat vers l’altre. Segons ell, la possibilitat que cada ser humà té d’afirmar la identitat del seu jo, està vinculada, no únicament a la relació amb l’altre, sinó sobretot a l’assumpció, per part del jo, d’una responsabilitat ètica enfront de l’altre. (Cf. E. Lévinas, Totalità e infinito. Saggio sull’esteriorità, Jaca Book, Milano 1990)

Si és en la relació amb l’altre on el jo troba el propi sentit i la pròpia constitució, (P. Ricoeur, Sé come un altro, Jaca Book, Milano, 1993, p. 78)  el que vincula la parella no és únicament la subjectivitat individual sorgida de la necessitat que cadascú té de l’altre (hi ha algú capaç d’estimar-me?); el vertader vincle és aquella “estructura ontològica originària que s’estableix “entre” el jo i el tu; és una realitat que té lloc en la relació “entre” el jo i el tu. (Cf. M Buber, Il principio dialogico, San Paolo, Cinisello Balsamo, Milano,1993)

Aquest “entre” és el tercer element importantíssim de la relació de parella, puix que és en aquest espai “entre”, on cadascú exercita la seva responsabilitat ètica, sobretot per superar els esculls inevitables de la relació, on cada membre de la parella ha de fer-se responsable de la seva soledat, de les seves ferides, de les angoixes i pors a què l’altre l’abandoni, de les expectatives que projecta sobre l’altre i de les pròpies reaccions neuròtiques quan se sent frustrat. Donat que l’home és una ésser dialogant que em simples monòlegs no pot arribar a ser res, i molt menys home, i necessita un Tu per esdevenir un Jo, ha de respondre amb el vertader diáleg que només es produeix quan “expressant-me a mi mateix, no només em dirigeixo a l’altre, sinó que entro en diàleg amb ell sobre quelcom. I això té molt a veure amb l’amor, ja que com diu Saint Exupéry, l’amor no consisteix a quedar-se embadalit dels ulls de l’altre, sinó en mirar junts en la mateixa direcció. Així queda obert el triangle. Les mirades es tornen paralel.les, és a dir, es perden en la infinitud i es retroben com paralel.les només en l’infinit…”. (V. Frankl & Pinchas Lapide, Busqueda de Dios y sentido de la vida. Diálogo entre un teólogo y un psicólogo, Herder, Barcelona, 2005, p. 121)  

El triangle al qual es refereix Frankl l’obre l’amor, que en ser l’element d’unió “entre” el jo i el tu, no és un aspecte perifèric o secundari de l’existència humana, sinó que n’és el centre, per tant, quelcom existencial que pertany a la seva mateixa natura, i abarca tot el seu ésser. (Ct. J.L. Marion, Dato che. Saggio per una fenomenología della relazione, SEI, Torino 2001)  L’amor que uneix la parella experimenta diferents graus de maduració. Això fa difícil definir-lo, perquè es presenta sota múltiples rostres: “Diem amor a l'acte fisiològic, al sentiment d'enamorament, a l'heroisme de qui salva a un altre, a la llarga vida d'una parella que envelleixen plegats, a tants actes exquisidament humans”. (Cf. F. Larocca, l'educazione sessuale nella istituzioni, “Pedagogia e Vita”, XXXVII/4 (1975-1976), pp. 386-387)

El cert és que en totes aquestes formes d'amor sempre hi ha present una constant que anomenem “x”, el valor de la qual, no és en tots els casos una expressió madura d’amor. Sovint es confon amor amb necessitat i dependència de l’altre. El valor d’aquesta “x” depèn d’un acte creatiu, que té com a intencionalitat construir i deixar ser a la persona estimada tant com a qui estima. L’acte creatiu més gran d’amor té lloc en el distanciar-se i transcendir-se el jo de si mateix per amor a l’altre, que vol dir, reconèixer-lo, comprendre’l, acceptar-lo, deixar-lo ser ell mateix, ser capaç de generar-li el màxim bé. Com més gran i madur és l’amor de qui estima, més eficaç és la força del seu amor. L’amor que dóna sentit busca el bé de l’altre, tant o més que el propi bé. La conseqüència és el sentiment de felicitat. “Son feliços, només aquells que han fixat el seu pensament en objectes diferents a la pròpia felicitat –sobre la felicitat dels altres, sobre el progrés de la humanitat, o també d’un art o d’una recerca-, perseguint-los no com a mitjà, sinó com a ideal de si mateix. Mirant així a qualsevol altre, aquests troben la felicitat al llarg del seu camí. (…) Pregunteu-vos si sou feliços, i de sobte deixareu de ser-ho”. (J.S. Mill, Autobiografia, Carabba, Lanciano, 1919, p. 14)

L'acte cretatiu capaç de generar aquest amor té l'arrel en la decisió personal de convertir l'amor en el valor i el sentit fonamental de la relació de parella, capaç de fer que el jo, deixant-se de mirar a si mateix, vegi l’altre, l’aculli i l’estimi tal com és. La dinàmica de l’amor que no es mira a si mateix, és tan natural com la de l’ull humà, la capacitat del qual per percebre el món que l’envolta coincideix paradoxalment amb la seva incapacitat per mirar-se a si mateix. Quan – si prescindeixo del mirall- es veu el meu ull a si mateix, es pregunta Frankl? (…) L’ull sa no veu res de si mateix. I si arribés a percebre quelcom de si mateix, això indica que està afectada la seva propia funció”. (V. Frankl & Pinchas Lapide, Busqueda de Dios y sentido de la vida. Diálogo entre un teólogo y un psicólogo, Herder, Barcelona, 2005, p. 92) 

Pensadors com Jung, Maslow, Frankl, Fromm i altres, coincideixen en què el model antropològic que realitza tant al jo individual com a la parella és aquell en el qual cada membre posa l’accent en l’altre i en la relació d’amor que els uneix. Aquests autors posen en evidències que la parella no es realitza mirant-se cadascú a si mateix. Emprendre tots dos l’èxode cap a la tercera realitat, és garantia d’una vida plena. Aquesta, afirma el teòleg Lapide, “no es troba en la separació de la confrontació ni en l’enfrontament de l’amor-odi ni en l’esquinçament de l’enemistat, sinó en la vertadera trobada en una autèntica unitat de dos”. (V. Frank l& Pinchas Lapide, Busqueda de Dios y sentido de la vida. Diálogo entre un teólogo y un psicólogo, Herder, Barcelona, 2005, p. 124)   

3. EL SENTIT DEL MATRIMONI

Esdevenir una unitat de dos, es manifesta un element essencial que dóna sentit a l’amor de parella. És un aspecte que tots dos han d’acceptar incloure en el seu projecte de parella, tant com a fonament i partença de la relació, com a objectiu vers el qual dirigir tots dos llur mirada. Aquesta unitat de dos, que no es refeix només a la unió física, apunta molt més enllà, cap aquella unitat de pensament, sentiment i voluntat, que l’amor recíproc genera. La parella que esmerça temps, comunicació, diàleg, reconciliació, esforç, venciment, perdó, donació, paulatinament converteix la relació en espai generador de vida, en el lloc de la persona. Heus ací el sentit del matrimoni. Lapide, en aquest punt formula una pregunta seriosa: “Si l’home és un ser dialògic que necessita un Tu per madurar, per créixer i arribar a ser ell mateix, com convèncer-lo amablement de què ha nascut per estimar, de què només a través de l’altre pot estimar-se de veritat a si mateix? (Ibit,  p. 124)       

Es tracta d’una qüestió cabdal alhora que d’un gran repte: entendre i acceptar que només a través de la trobada amb l’altre, fent-me un amb l‘altre, puc estimar-me i realizar-me a mi mateix. En aquest sentit la parella té dues opcions: o pren la decisió de fer de l’amor l’acte creatiu continuament renovat, recomençant els cops que calgui, salvant-lo per damunt de tot com a generador de mort i resurrecció del jo, vivint-lo des del paradigme de la reciprocitat, o de mica en mica les inevitables frustracions sorgides de les diferències, converteixen a cada un en víctima del propi jo, que s’enfronta amb l’altre a qui es considera frustrador de les pròpies expectatives, oblidant que només es pot fonamentar una relació de parella assumint les diferències com la riqueza per construir-la.

4. EL SENTIT DE LA RECIPROCITAT

Quines són les característiques d’aquesta “tercera realitat” i quin el paper que juga en la relació de parella i en la maduració dels seus membres?

Des que la parella s’enamora fins que assoleix una relació cada cop més madura, el seu amor passa per etapes i ha d’afrontar alguns reptes. Parafrassejant al psicòleg Pietro Cavaleri (Ct. P.A.Cavaleri, Vivere con l’altro. Per una cultura della relazione, Città Nuova, Roma, 2007) que parangona el procés de maduració de la parella amb les etapes evolutives, podem parlar d’una fase inicial simbiòtica, quasi infantil, definida essencialment per les expectatives afectives de cadascú respecte de l’altre. Simplificant molt, diríem que en aquesta fase predomina l’individualisme i la necessitat de pertinença sobre l’alteritat, en la qual cadascú busca més asegurar-se a si mateix que donar seguretat a l’altre. En la segona etapa, que podríem definir-la adolescencial, la parella és més propensa a satisfer les exigències d’autonomia i d’autoexpressió, afirmant les diferències individuals, exigint que l’altre em reconegui diferent, més que jo reconèixer l’altre diferent a mi. És evident que aquesta exigència d’autorreconeixement és font de molts conflictes i frustracions. La tercera fase adulta es caracteritza per la capacitat de la parella d’integrar ambdues necessitats: pertinença i diferència. Quan cada un és capaç de sortir de si mateix i reconèixer la necessitat de seguretat afectiva (pertinença) que té l’altre, per un cantó, i acceptar les seves diferències, per l’altre, vol dir que aquesta parella comença a establir la seva relació en base a la reciprocitat.

És evident que en totes aquestes fases l’element promordial en joc és l’amor, entès com el sentit que realitza tant a l’un com a l’altre, quan cada un es distancia i es transcendeix a si mateix. Tant Lapide com Frankl no deixen cap dubte en afirmant que “qui no para de pensar en si mateix, no perd de vista el seu egoisme i està sempre pensant en realizar-se, aquest no es realitza. Qui, en canvi, és capaç de negar el seu Ego, de perdre’l o relegar-lo a un segon terma, perquè hi ha quelcom més important per a ell que el propi i minúscol Jo, certament es trabarà en perdre’s en altres. O en enamorar-se, cosa que potser és el mateix”. Frankl, per la seva banda, confirma que “l’home té capacitat, força, vocació per superar-se a si mateix, oblidar-se de si, perdre’s de vista, quan s’entrega a una tasca o a una persona”. (V. Frank l& Pinchas Lapide, Busqueda de Dios y sentido de la vida. Diálogo entre un teólogo y un psicólogo, Herder, Barcelona, 2005, pp. 83, 91, 92) Heus ací el sentit de la reciprocitat. 

5. EL SENTIT DE L’ESPIRITUAL

La parella troba, no només el sentit, sinó el goig en la unió. En algun moment del procés cap a la unitat, cada membre de la parella ha de ser conscient de les proves i dificultats que inevitablement haurà de superar comporten graus de pèrdua de si mateix i de sofriment. Però, paradoxalment, l’experiència de maduració mostra que “la més altra possibilitat de realització está en el sofriment, és a dir, no malgrat al sofriment, sinó en el sofriment, a través del sofriment”. (V. Frank l& Pinchas Lapide, Busqueda de Dios y sentido de la vida. Diálogo entre un teólogo y un psicólogo, Herder, Barcelona, 2005, p. 111)

També per afrontar el sofriment com a possibilitat de maduració cal trobar un sentit, el qual, en el fons, no és altra cosa que la possibilitat de canviar la realitat mitjançant l’amor. Un amor que, madurat pel dolor, transforma la relació de parella en comunió. Una vida de comunió originada i sostinguda per l’amor recíproc, sorgeix de la capacitat de sentir l’altre “com un que em pertany”, no únicament per satisfer les meves necessitats afectives, sinó, sobretot, per compartir les seves joies, els seus sofriments, per intuir els seus desitjos i prendre cura de les seves necessitats”.

La força d’aquest amor recíproc sorgeix únicament de la dimensió espiritual, que ni les situacions més doloroses no tenen la capacitat de diluir, justament perquè la persona des de la seva dimensió espiritual té la llibertat de distanciar-se tant del sofriment i de si mateixa, com de prendre posició enfront del sofriment. És aquesta llibertat espiritual la que constitueix i realitza la persona, perquè –sobratlla Frankl- el ser humà és essencialment espiritual i l’espiritual és un eix que el travessa completament, tant a nivell conscient com inconscient. (Cf. F. Torralba, Inteligencia espiritual. Plataforma editorial, Barcelona, 2010, p. 102)

On troba la parella el sentit últim de totes les seves vicissituds per sostenir el seu amor recíproc i convertir-lo en comunió, sinó en l’espiritual?

La manera com moltes parelles afronten moments tràgics de la seva existència, mostra la força d’aquesta dimensió espiritual, fent-los lliures i capaços d’autotranscendència. Tota la realitat humana es caracteritza per la seva capacitat d’autotranscendència, és a dir, per l’orientació cap a quelcom que va més enllà d’ell mateix o cap a algú.⁵

Cada membre de la parella és per a l’altre el primer pròxim a qui estimar, a qui escollir de nou cada dia, a qui es compromet a estimar i a recomençar una i altra vegada a imatge i semblança de Déu que, essent Pare i Mare, estima immensament^6. És per això que parafrassejant a la Dr. Lukas podem dir que l’últim deure de la parella no és precisament protegir-se de les coses desagradables, sinó aportar fruits al nostre món des de la confiança en Déu.

Al final d’una trobada de parelles d’algunes Comunitats de Base al Brasil, els participants, persones senzilles, se’ls convidava a expressar què els havia colpit més. Moltes parelles testimoniaren que per a elles el més important era l’experiència personal que havien tingut de la unitat i de l’amor del Déu trinitari, no com el Senyor que mana, sinó com a realitat de comunió que estima; això els encoratjava a superar llur egocentrisme i a fonamentar la seva relació de parella en l’ajuda recíproca. Heus ací la força que sorgeix de l’espiritualitat, la qual en el ser humà “sempre existeix en potència i només aquest fet li garanteix la seva inviolable dignitat”. (E. Lukas, Lopotreraia. La búsqueda del sentido, Paidós, Barcelona, 2003, pp. 43-44)

La parella que troba sentit en l’espiritualitat, experimenta que fins i tot el sofriment es converteix en possibilitat d’autodistanciament, d’autotranscendència i de realització personal, perquè… “cap situació de la vida està realment privada de significat i que fins i tot els elements que semblen envoltats de pura negativitat es poden transformar sempre en conquesta, en realització de valors, en creativitat”. La parella que viu amb sentit la seva relació es la compromesa a omplir d’amor recíproc els actes creatius de la seva vida quotidiana.    

De l’espiritualitat que es deriva de l’antropologia trinitària, es desprèn que el  jo és vertaderament jo només si reconeix i estima el tu amb qui es relaciona. Quan aquest amor bidireccional és recíproc, sana la relació i madura a la parella fins al punt que “Ningú és tant jo, tant persona, com aquell que per salvar la transcendència de l’altre, es transcendeix a si mateix negant-se… Només qui sap buidar-se, desprendre’s, per enriquir-se en la relació, es realitza com a persona autèntica”.

Aquest amor, a més a més, resulta ser l’element terapèutic per excel.lència, en els moments conflictius de la parella, de la mateixa manera que la manca d’aquest amor es troba al rerafons de tot procés degeneratiu.