1. L’AMOR FONAMENT I MOTOR DEL PROJECTE DE
PARELLA.
Per a comprendre la naturalesa de la comunicació, primer
és necessari ser conscients de com nosaltres mateixos (en la parella, en la
família, entre famílies, en la comunitat…) reaccionem dia a dia, moment a
moment, com a constructors de relacions, sovint invisibles, però no per això
menys potents, que poden donar vida a un nucli familiar, animat per l'esperança
i per un projecte educatiu concient, pactat, revisat i ben fonamentat en un
amor sincer sempre creixent, que comença en la relació de la parella, on cada
membre de la qual posa el cor en els valors que construeixen el SER DE LA
PERSONA, més enllà del TENIR DE L’INDIVIDU. I en aquest projecte on hi posen el
seu cor, hi descobreixen de mica en mica un tresor estimulador, engrescador, no
absent de dificultats.
O contràriament poden posar el cor en valors que de mica
en mica generen desencís, desesperança, perquè es fonamenten en un implícit
projecte de parella basat en la reivindicació egocèntrica de les respectives
necessitats i expectatives, en el qual projecte es té en compte a l’altre/altra
en la mida en què satisfà les meves demandes.
Cada aspecte del projecte de parella és important, però
cal establir una jerarquía de valors per tal de clarificar i construir la
relació de parella amb ordre i harmonia. Uns breus referents de tipus
antropològic i psicològic poden servir de llum per construir aquest projecte de
parella.
1.1 INDIVIDU I PERSONA
Les dues persones (marit i muller) han de tenir clar
que constitueixen el primer nivell en
els Ordres de l’Amor, pel fet de ser les dues peces bàsiques de l’edifici
familiar, les peces del qual són individus cridats a madurar i a esdevenir
persones. La persona és fruit d’un procés de maduració de l’individu.
L’individu es defineix per la seva tendència a quedar-se limitat en si mateix.
L’altre, per a l’individu és un instrument funcional. L’individu es relaciona
amb l’altre en funció de les seves demandes egocèntriques. Mentre l’individu viu
de la reivindicació egocéntrica, no esdevé persona. L’individu és mou per criteris de tenir.
La persona, per ser ella mateixa i esdevenir persona, té
necessitat de la relació amb l’altre, en la mesura en què l’altre fa que surti
de si mateixa, se superi i esdevingui persona. La persona és la transformació
de l’individu. Si l’individu és necessitat, la persona és llibertat. Si
l’individu és estancament en si mateix, la persona és dilatació i obertura cap
a l’altre.
El pas d’individu a persona requereix una transformació
que es fa en el temps i s’ha de concebre com un procés d’integració i de
maduració psicológica i espiritual. Qualsevol cosa que està en procés,
requereix:
·
una motivació forta,
·
uns instruments que permetin assolir l’objectiu i
·
dedicació, paciència i temps per fer el procés.
1.2 MOTIVACIÓ
En la relació de parella tota la motivació i el motor ha
de convergir cap a un únic punt: fer sentir a l'altre/altra el seu amor. És aquest
tendir un cap a l'altre, per a transmetre's amor a cada nivell de la relació,
el que fa que sigui única i irrepetible la seva relació de parella. És per amor
que s'han triat mútuament; és per amor que desitgen formar una família.
1.3 INSTRUMENTS
La relació és l’element essencial. La relació es concreta
en la comunicació. La comunicació representa, justament, el motor d'aquest
imponent edifici de les relacions humanes. A través d'elles tenim el poder
d’excloure l'altre o de crear les motivacions per a una autèntica resurrecció
en les relacions entre persones, grups, cultures.
Tenim necessitat de comunicar, i no podem fer menys. El
nostre pitjor destí seria si ens adonàrem que ja ningú s'interessa per
nosaltres, que ja no importem a ningú. Quantes vegades ens hem dit interiorment:
“Si almenys es recordés de mi; si em donés un senyal…!” Quan pensem i desitgem
això, pot ser indici de l'abandó, més dramàtic que el físic.
En la parella, la comunicació és determinant,
constitutiva de la vida mateixa de la parella. Però, això, ho podem afirmar
també per a la vida dels nostres fills, (ho veurem a la trobada del segon
trimestre), per a les relacions laborals, per a la política, l'economia,
l'educació, la medicina… Qui no comunica
i no sap comunicar és com un pilot amb un potent cotxe, incapaç de conduir-lo.
Qui no comunica o no es comunica bé, de mica en mica
s’incapacita per conduir sanament la seva vida.
La comunicació és una eina fonamental i indispensable per
escoltar-se, clarificar-se, animar-se, ajudar-se, corregir-se, perdonar-se i
recomençar.
1.4 DEDICACIÓ, PACIÈNCIA I TEMPS
El projecte de parella es planifica, es revisa, es construeix
dia a dia en el temps. Requereix disposició per revisar-lo, parlar i clarificar
molt. Requereix recomençar moltes vegades quan hi ha dificultats, ferides o
estancaments. Tot això demana molt paciència, confiança mutua, estimació amb
els ulls i el cor fixats en el punt on es vol arribar, en allò que es vol
assolir: madurar com a individus que volen convertir-se en la persona completa
segons el designi de Déu. Això comporta concebre la relació de parella sempre
en procés de creixement i de maduració psicològica i espiritual.
2. COMUNICAR ÉS UNA NECESSITAT: PER CONÈIXER-SE
I PER APRENDRE L’ART D’ESTIMAR.
Partim de la constatació d'una realitat que tots hem
experimentat quotidianament: que per al ser humà la comunicació representa una
necessitat essencial, irrenunciable ja des de la infància. Des d'aquest punt de
vista, podem considerar la família com escola per excel·lència de comunicació.
És la família la seu natural on s'estableixen les arrels i les pràctiques de
relacions interpersonals profundes, que incideixen en la vida de tots els seus
membres, des del pares fins als fills.
Segurament l'element constitutiu de la parella és el fet
que entre dues persones s'ha establert una relació. Però una relació cridada a
desenvolupar-se i a madurar en i des de l’amor. En aquest sentit, la
comunicació constitueix la dinàmica indispensable de maduració. De fet quan
falta la comunicació, la relació, de mica en mica entra en crisi.
- Per què és tan determinant poder comunicar?
- Quin és el contingut indispensable de la comunicació de parella?
Tal com diu el títol posem l’accent en la comunicació com
escola d’aprenentatge de dues realitats fonamentals en el si de la família:
- Per aprendre a conèixer-se cada un a si mateix en la relació amb
l’altre. Per tant, camí de creixement.
- Per aprendre el difícil art d’estimar
En aquest sentit entenem que la relació de parella i amb
els fills és una escola de comunicación i d’estimació.
3. UNA MIRADA CAP A L'ALTRE
“La comunicació de parella és veritable comunicació, en la mesura que és
vehicle i expressió de l'amor recíproc.
Donar i rebre
amor, efectivament, es pot considerar la necessitat primordial i més profunda
del ser humà. És en la parella on aquesta realitat aconsegueix els cims més
inefables de l'íntima cohesió, de la confiança i del sentiment de pertinença,
que, encara que amb modalitats diferents, trobaran la seva natural extensió en
l'amor pels fills, i en un sentit més ampli, per la comunitat i per a tota la
humanitat.
Certament la comunicació de parella és el camí necessari
a través del qual s'estableixen les adequades relacions afectives i d'amor.
Ara bé, no hi ha comunicació sense un altre amb qui
relacionar-se i comunicar. No hi ha comunicació sense una motivació i uns
vincles que em moguin a comunicar-me, és a dir, sense un per a què.
Si no mira més enllà de si mateix, l’individu no veu la
persona de l’altre, ni es descobreix com persona. Cada un de nosaltres, tenim
necessitat de l’altre per a conèixer-nos. Aquesta mirada cap a l’altre es pot
considerar tenint en compte aquestes quatre premisses o punts de vista:
Premissa
1: L’autèntic coneixement de mi mateix, neix de la meva obertura a l’altre i de
la recíproca comprensió.
Premissa 2: No existeix
autèntic y ple coneixement de la pròpia identitat sense el seu reconeixement
per part d’un mateix i per part de l’altre.
·
“d’instrumentalizació” (l’altre mai no ha de ser un mitjà, sinó sempre
un subjecte d’estimació), o pitjo,
·
“d’apropiació” de l’altre (l’altre mai no pot ser considerat un mer objecte de domini, de control o de plaer).
Premissa 3: Conèixer l’altre
significa reconèixer tant la seva diversitat-diferència-alteritat, com la seva
humanitat-identitat-el seu ser igual a mi en humanitat.
Premissa 4: Posar en
marxa el moviment cap a la unitat, significa fer de cada un dels altres,
quelcom meu, que em pertany, fins al punt que jo no puc ser persona, si no
estimo l’altre.
Quan no reconec l’altre, quan
no respecto o no tinc en compte la seva identitat, la seva diversitat, l’amor
s’interromp, i quan això passa, les relacions afectives entren en crisi i en
conflicte. I el primer lloc on tot això té lloc, ja és en el si de les
relacions de parella i familiars.
Com restablir les relacions afectives o l’amor quan s'han
interromput o resulta difícil?, ho afrontarem en un altre moment.
4. QUÈ SIGNIFICA COMUNICAR? QUIN SIGNIFICAT
ADQUIREIX EN LA VIDA DE PARELLA?
Comunicar és la manera que té l’ésser humà de posar-se en contacte amb un
altre i expressar-se. La comunicació és un fet dinàmic, indispensable per a la
vida mateixa de relació. En efecte, quan falta la comunicació, també la relació
entra en crisi.
- Si per un costat la comunicació és el camí mestre a través del qual expressar el nostre amor i
establir adequades relacions afectives i de convivència,
- per un altre costat és el mateix amor la condició primordial necessària per
a reprendre el camí de la comunicació quan s'ha interromput.
En la parella es comunica per a estimar. La comunicación canvia quan se la percep com un
instrument d’estimació, és a dir, per generar estimació, per mantener-la i
alimentar-la, per restablir-la quan s’afebleix i entra en crisi degut a la
reivindicació egocéntrica sigui d’un o sigui d’altre.
Però també és necessari que la parella recorri a l'amor per a poder
comunicar vertaderament. De fet, quan es fa difícil comunicar-se,
quina força és capaç de fer sortir cada un de si mateix, sinó és l’amor que es
tenen?
La realitat és que cap tècnica psicològica pot
ensenyar-nos eficaçment a comunicar, si no volem, si no ho fem per amor, si ja
no creiem en la força de l'amor. Si no es té capacitat de sortir de sí mateix,
que revisi quin concepte té d’estimar i quin grau de maduresa ha assolit en
l’amor.
5. I QUAN HI HA DIFICULTATS DE COMUNICACIÓ QUÈ
LI PASSA A LA PARELLA?
Passa que s’estanca, s’empobreix i fins i tot es
neurotitza la relació i això suposa entrar en una dinámica d’infelicitat i de
conflictes.
5.1 Hi ha algun distintiu d'una bona comunicació?
Sí. Però hem de saber discernir els dos nivells de
comunicació:
- Un de superficial, que es limita als aspectes rutinaris de la vida
quotidiana i
- Un de més profund, en el qual la parella tracta de confrontar les seves
respectives experiències interiors
És aquesta la dimensió més madura de la vida matrimonial,
tant és així que quan falta, o quan falla, la parella entra en una fase
d'estancament i de crisi, si no hi posa remei de seguida. Una manera de
detectar l’estancament o l’inici de crisi és el sentiment d’insatisfacció
que comencen a experimentar. Vol dir
que es produeix una descompensació de les respectives demandes i expectatives.
S’ha de parlar deseguida, encara que costi, abans que aquest sentiment de
descompensació augmenti i es caigui en la temptació de compensar-lo fora de la
relació de parella. L’individu pot suportar un cert temps una descompensació,
però si es fa crònica i no s’hi veu sortida o ajuda per part de l’altre, es
busca la compensaciò en un altre lloc, i d’una altra manera.
Per tant, el distintiu d’una bona comunicació és que es
doni a nivell profund i permeti afrontar las mutues descompensacions de forma
sana i constructiva. Hi ha formes de compensar que acaben destruint la relació
de parella i fins i tot el matrimoni.
5.2 Què s’ha de comunicar perquè la relació estigui viva i ompli a tots dos
membres de la parella i sigui font d’educació dels fills?
Pel que fa a la relació de parella, s’ha d’aconseguir aprofundir
una autèntica i recíproca intimitat. Tot el que afavoreixi un enriquiment de la
intimitat s’ha d’aprofitar. En les relacions humanes en general és típica i
freqüent la por a la intimitat. Aquesta por no exclou als membres de la
parella. L’enamorament no exclou de la por a la intimitat. Por a la intimitat
vol dir por a deixar que l’altre-l’altra entri a determinats nivells personals
on hi protegim aspectes del jo que no volem manifestar. Són aspectes del propi
caràcter que s’han reclòs a l’inconscient, per por a ser rebutjats. Hi ha
quatre àrees que fan referència a aspectes de la nostra intimitat protegida.
Aquestes àrees són:
- La lliure: aquesta és la que manifestem en les relacions.
- La desconeguda: totalment inconscient per a nosaltres i deconeguda per
als altres, fins i tot per la parella.
- La cega: desconeguda per a nosaltres, però coneguda per als altres i
per la parella. Els altres ens poden ajudar molt a alliberar aspectes
d’aquesta área que no necessitem i en canvi ens dificulten la maduració
psicològica i espiritual.
- L’amagada: aquesta és l’àrea dels aspectes que nosaltres volem que els
altres coneguin. Per això els amaguem i cuidem que no es manifestin.
Tot el que som ho tenimen alguna d’aquestes àrees. Els
aspectos o vivències que considerem amenaçadors, es converteixen en un
mecanisme de defensa per protegir la intimitat. Hi ha aspectes de la nostra
intimitat que només obrim al confessor o al director espiritual. Algunes d’aquestes
intimitats fins i tot no és convenient que les conegui la parella, quan no
aporten res de positiu.
La intimitat en la parella és fruit d’una comunicació basada
en la confiança i la transparencia que afavoreix un major coneixement i comprensió;
un amor cada cop més madur i una comunió, signe d’haver assolit una profunda unitat
de pensament, de cor i de vida.
5.3 Com ha de ser la comunicació?
Tenim tanta necessitat d’amor
que per això busquem sempre l'amor. La mateixa necessitat de sentir-nos estimats,
escoltats, acollits, valorats, etc., fa que ho demanem de forma equivocada i que
aconseguim el contrari del que busquem. Sovint la manera “com” demanem amor ens
traeix. La comunicación ha de ser autèntica i perquè ho sigui hem de ser
conscients que necessitem i busquem l’amor de l’altre, de la mateixa manera que
l’altra necessita i busca el nostre amor.
Quan tots dos són conscients
de l’amor que necessita l’altre-a, la comunicació es converteix en el vehicle
per adonar-me amb sinceritat de com estimo concretament; de com vol ser
concretament estimat-da l’altre-a; què he de restructurar de mi per estimar
l’altre-a, què li dic i què faig, com li dic i com ho faig per equilibrar el
donar i rebre amor quan ens encallem. Aquesta comunicación autèntica es converteix
en ocasió de conèixer-nos i ajudar-nos a passar de la reivindicació egocéntrica
a un amor autèntic i madur.
Aquesta maduració requereix afrontar passos concrets i
superar algunes dificultats.
6. LES EXPECTATIVES I LA CRISI DE LA
IDEALITZACIÓ
6.1 LES EXPECTATIVES
Algunes dificultats comunicatives neixen quan un dels dos
membres de la parella comença a percebre una certa descompensació en la
relació. Això passa quan un té la sensació que aporta i dóna més del que rep canvi.
Aquesta sensació pot referir-se a qualsevol dels aspectes de la relació, però
el més important és la sensació que l’altre no m’estima com l’estimo jo.
Per exemple: “Què passa que no em parla? Per què no em
dirigeix la mirada? Què li he fet jo? Per què no m'ha demanat el meu parer
sobre aquest tema o sobre coses concretes? Com és que fa més cas dels seus
pares que de mi? Per què m’ignora en segons quins moments o aspectes?”
Amb el temps s’entra en la rutina i es posa de manifest
el caràcter, les divergències i les expectatives de cadascú. Les expectatives
són el que s’espera que l’altre faci o deixi de fer, faci d’aquesta manera i no
de l’altre. Cadascú comença a percebre que no rep l’atenció, el recolçament i
l’estimació que desitjaria.
Si aquesta percepció no es parla en un clima de
confiança, va distorsionant la realitat de la relació i fomenta el descontentament,
que tard o d’hora es manifesta en forma d’exigència, enuig, ressentiment o
ràbia.
6.2 LA CRISI D’IDEALITZACIÓ
Les primeres dificultats comunicatives, neixen a partir d'una
sèrie de desil·lusions que s’experimenten en descobrir que l'altre ja no respon
a les pròpies expectatives, exigències i demandes. Es posa de manifest la crisi de la
idealització, segons la qual, tota la part idealitzada que s’havia
projectat inconscientment en l’altre en el període d’enamorament, comença a
passar la prova del temps i de la realitat. La rutina, l’estrés, el cansament,
afavoreixen que sorgeixi el model educatiu amb el que cadascú ha arribat a la
relació de parella. Podríem dir que cadascú és un diamant en brut, en el qual
allò que no s’ha polir abans, s’ha de polir després. La relació i la
comunicació és el mitjà millor per aquesta purificació. Però com que és una
fase de creixement i maduració dura, és més fácil passar la responsabilitat a
l’altre. Si la parella no incorpora aquest treball de purificació de la seva
relació en el projecte de parella, difícilment maduraran a nivel psicològic i
espiritual. Els fills, en el seu moment, també se’n ressentiran.
S’entra en una fase delicada del procés que requerix una
particular atenció per part de la parella.
Aquí és quan la comunicació s’ha de convertir en un
exercici de confiança, de transparència i en un renovat i autèntic exercici d’amor.
Si no s’enfoca des de l’amor, pràcticament no sol acabar amb èxit.
·
En què ha de consistir la comunicación, en aquest punt?
S’ha de dedicar molt de temps, tot el temps que calgui,
un cop i un altre, a parlar per aclarir els respectius punts de vista, expressar-se
amb confiança i respecte les respectives expectatives, amb una actitud oberta i
disposada a reestructurar cada un les seves, sortint d’un mateix i exercitant
la donació.
Un criteri molt important en aquesta fase de la
comunicació és:
·
Quines expectatives meves són fruit de la neura i l’alimenten?
·
Quines expectatives meves m’ajuden a madurar la meva vida
afectiva i la vida afectiva de la meva parella? I quines no?
·
Què he de reestructurar del meu model educatiu o del meu
caràcter que no és sa, que provoca bloqueig i estancament?
·
Quina actitud meva he de restructurar que no és fruit de
l’amor de donació?
Si no es té una actitud oberta a revisar i a equilibrar
les respectives expectatives, comença a fallar la confiança. La percepció
distorsionada instaura un sentiment de traïció que no és real, i es culpa
l’altre de no satisfer les pròpies expectatives, amb la qual cosa la relació entra
en un procés de neurotització, entenent per neurotització, la percepció
distorsionada de l’altre, el qual se’l fa responsable de no satisfer les
pròpies expectatives i se li exigeix que s’acomodi o conviï per comptes de fer
els canvis que em pertoquen. És la reivindicació egocéntrica des de la qual
pràcticament és impossible revifar l’amor.
Perquè la comunicació acompleixi els seus objectius, és
important tenir clares algunes regles.
7. REGLES DE LA COMUNICACIÓ
7.1 PRIMERA : EXPRESSAR-SE LES EXPECTATIVES
És important saber acollir i llegir els senyals que el
desequilibri en la satisfacció de les respectives expectatives comencen donar i
que apareixen en formes de malestar,
tensió, malentesos, discussions, agressivitat, silencis tensos, etc. En
qualsevol cas, de tots aquests senyals se’n pot aprendre la primera i fonamental
regla de la comunicació, que és la d'expressar amb delicadesa, però també amb
precisió, les nostres expectatives. És una experiència d'obertura
necessària per a la supervivència de la comunicació. El com és tant o més
important que allò que s’expressa.
Com expressar?
- Primer i sobretot, assegurant-li a l’altre/a la nostra confiança i la
nostra voluntat constructiva. És important que tots mirin més enllà de si
mateixos, cap a l’objectiu que persegueixen: ser persones que s’estimem i
maduren gràcies a l’amor que es tenen i renoven cada dia, amb cada
dificultat. Les diferències i les dificultats s’han d’incorporar en el
procés de creixement. En formen part. Es poden convertir en oportunitat de
creixement. És una opció constructiva.
- En segon lloc presentant el nostre punt de vista, amb profund respecte
i atenció. Mentre un parla, l’altre escolta i a l’inrevés.
7.2 SEGONA : EL QUE NO S’EXPRESSA ES REPRIMEIX I GENERA RESSENTIMENT
- Es posa en evidència en aquest cas una de les més importants regles
comunicatives: el que no s'expressa, pot ser reprimit, silenciat o
amagat, però progressivament alimentarà justament aquella càrrega de
desil·lusió i de ressentiment, de la que neix la resposta
agressiva.
- Certes reacciones i actituds explosives, a vegades irracionals i
dramàtiques, expressades amb acritud amenaçadora, són el resultat d’una
acumulació d’expectatives i desil·lusions, certes o presumibles, que s'han
alimentat durant temps. L’acumulació és una barreja de sentiments d’amor i
de por. Per un cantó s’aguanta durant una temporada perquè s’estima a la
parella, però també esperant que l’altre canviï alguna cosa. La barreja
d’aguantar i esperar sense comunicar-ho explícita i concretament, va
fraguant per dintre el ressentiment fins que explota quan no es pot més.
- És evident que en aquest cas, el procés comunicatiu podrà
reequilibrar-se quan tingui lloc un efectiu i adequat esforç de canvi d’actitud
per ambdues parts, disposades a acollir i en tot cas a pactar i a
reestructurar les demandes recíproques. Si s’espera o s’aguanta massa
sense comunicar, és fatal. Fàcilment la relació s’instaura en el joc de
poder: qui pot més?
8. DIFICULTATS
8.1 Esperar que canviï l’altre
En alguns casos, succeeix que cada un espera que l'altre
canviï alguna cosa, o s’amotlli a les pròpies expectatives, però cap s'atreveix
a parlar-ho obertament. S’ha d’expressar obertament, però amb l’actitud de
adonar-se cadascú, de quina resposabilitat pretén traspassar a l’altre/a quan
espera i exigeix que el satisfagui.
8.2 Parlar amb exigència i ressentiment
Altres vegades se’n parla, però amb exigència i
agressivitat, perquè les suposicions, les expectatives o els ressentiments, que
mentrestant s'han acumulat, no s'han aclarit a temps. D’aquesta manera només
s’aconsegueix que encara es tenquin més les posicions i augmenti la
desconfiança.
8.3 Por a la confrontació
Pot donar-se, no obstant que enfront de determinat
problema de fons, la parella temi la confrontació; en aquest cas cada membre de
la parella tracta de protegir la relació evitant qualsevol ocasió de
divergència, per exemple, descarregant les respectives insatisfaccions sobre
una altra causa, persona o motiu, culpant als altres dels seus propis
fracassos. Es tracta d'evitar la comunicació i la confrontació, dissimulant
possibles dificultats, tractant de limitar la intensitat de la relació,
relegant-la a una comunicació més neutra, o a temes externs, que es refereixen
a la carrera, a les vacances, als amics, a temes que no impliquen afrontar la
qüestió de fons:
- què li passa a la nostra comunicació?
- Quin grau de salut té?
- De què pateix?
Les investigacions demostren que es tracta d'una forma
d'evitar la possibilitat d'un canvi més profund del propi model educatiu, dels
hàbits que cada un arrossega de la seva família d’origen, que constitueixen les
fixacions del propi caràcter, de les dificultats que s’han viscut, bloquejant
d'aquesta manera aquella comunicació autèntica que permet el coneixement i el
creixement recíproc.
En aquesta fase la parella pot viure una actitud
paradoxal: Fins i tot buscant estimar i ser estimada, la parella experimenta por
d’estimar. Es percep clarament el risc i el compromís que requereix l'amor, per
això es busca per tots els mitjans (treball, activitat o altres compromisos),
mantenir les distàncies, distraient-se de tot allò que és el verdader centre de
l'amor, és a dir, de la confiança i la intimitat amb ell o amb ella.
Aquestes formes de desfigurar la relació, de fugida, de
por a la intimitat, es poden traduir, amb el temps, en una ferma reducció de
temps i de qualitat de la comunicació,
la qual es manté en forma de pseudocomunicació, fonamentada quasi exclusivament
en fets o discursos que no afecten la
profunditat de la persona o dels sentiments.
8.4 Jocs de poder
Un dels trastorns clàssics de la comunicació és el que es
refereix a la confusió entre el que es diu i com es comunica i s’interpreta. En
la pràctica succeeix que moltes incomprensions no neixen tant d'un desencord
sobre el contingut d'una discussió, sinó de la manera com cada un interpreta i
viu la relació amb l'altre. Sovint succeeix que els interlocutors, mentre
parlen de qualsevol cosa (nivell real o evident de la comunicació), més o menys
explícitament, envien també missatges que fan referència a la manera com cada
un percep a l'altre, com el critica, l’accepta o el rebutja.
Per exemple:
“Em veig guapa, crec que sóc elegant”, diu ella,
dirigint-se al seu marit; i contínua: “Mai t'he sentit dir-me que ho sóc. No et
sembla que realment ho sóc?”
Ell respon: “Ets la dona més elegant del món”.
En aquest punt, la dona comenta amb veu baixa: “Fins i
tot quan ho diu, no ho diu sincerament…”
Amb aquest exemple es comprèn que, probablement,
l'expressió del marit no correspon amb un compliment sincer, sinó sobretot es
tracta d'un missatge que de fons és de desavaluació: “Et dic el que vols
escoltar, així em deixes en pau!”.
En aquest cas, hi ha dos missatges en contradicció:
- mentre un d'ells és de confirmació i, en conseqüència, formalment
positiu, (nivell de contingut)
- l'altre és de devaluació i causa d'un possible conflicte. (nivell
emocional o analògic)
8.5 En un punt mort
El punt mort de la comunicació s'aconsegueix quan no s'és
capaç:
·
d'acollir profundament les expectatives o les demandes de
l'altre,
·
de modificar les recíproques idees preconcebudes.
Aquesta actitud, a vegades, pot conduir a formes més o
menys accentuades de tancament i tossuderia, sense la possibilitat d'aclarir
els motius profunds del respectiu desacord.
Ens trobem davant de vertaderes i autèntiques formes de
despersonalització, mitjançant les quals, substancialment se li nega a la
parella el seu dret a ser considerada, escoltada i ajudada. En un moment de
l’escalada agressiva és com si constantment l’altre rebés el missatge: “Ja no
m'importa res de tu; no m'interessa la teva vida; ni a tu com a persona. La
nostra relació no existeix; jo me’n desentenc; en realitat, vés per on, no et necessito
per res”.
A partir d’aquí, com afecte aquest tipus de no relació
als fills?
9. APUNTS PER A POSSIBLES SOLUCIONS
9.1 Obrir-se a una revisió cognitivo-emocional
En aquest punt cal tenir molt present uns principis de
diversos d’autors amb experiència en el tractament de parelles amb problemes de
relació i comunicación. Ampliar la ment a una nova visió que aporti llum :
Fritz Perls i el punt de vista gestàltic
·
“Jo faig la meva part i tu fas la teva part.
No estic en aquest món per satisfer les teves expectatives, i tu no estàs en
aquest món per satisfer les meves. Tu ets tu i jo sóc jo”
· “Anomeno neuròtic a l'home que se serveix del seu
potencial per a manipular als altres i en comptes de fer-se adult, agafa el
control, àvid de poder mobilitza amics i família sempre que se sent incapaç
d'utilitzar els seus propis recursos. Actua així perquè no pot suportar les
tensions i fluctuacions que van de bracet amb la maduració.”
·
“El neuròtic és una persona que està crònicament dedicada a
autointerrompre's, que té un sentit de la identitat inadequat (i per tant no
aconsegueix distingir-se a si mateix de la resta del món), que té mitjans
inadequats d'autosuport… i el comportament del qual és el resultat d'esforços
mal dirigits a aconseguir l'equilibri.”10
Bert Hellinger i el punt de vista sistèmic
- La
felicidad en una relación depende de la medida en que se toma y se da.
- Donde
no es posible compensar el desequilibrio en una relación, no puede darse
ninguna unión duradera.
- Cuando
cada uno insiste en su punto de vista, se separan cada vez más, separados
de la corriente de la vida. Si uno se sumerge en la corriente de la vida y
se deja llevar, entonces pueden encontrarse.
·
El
aprecio implica reconocer que el otro tiene el mismo valor, aunque sea
diferente. El compañero es diferente, pero válido. Todo intento de convertir al
otro en algo diferente de lo que es, de asemejarlo a uno mismo, está abocado al
fracaso y destruye la relación.
·
No hay ninguna edición
mejor del otro que la que está aquí.
·
Cuando ha habido dificultades
en una relación, una regla muy buena es que cada parte se diga: "Nos
permitimos comenzar de nuevo." Y de lo que hubo antes, ya no se habla
nunca más. Ni siquiera se piensa en ello. Éste sería el secreto de la
felicidad, pero es demasiado sencillo.
- El
principal obstáculo para la reconciliación es aquél que piensa que el otro
le debe algo.
- ¡Los
correctos no son tus valores, sino los míos! Cada persona tiene un sistema
de valores y de comportamientos, adoptados y aprendidos de su familia de
origen. Cada uno piensa que el suyo es el correcto. Su conciencia se
orienta en lo que en su familia se vive. La conciencia no dice
absolutamente nada de lo correcto o
bueno, sino sólo de aquello que en su familia se considera válido. Para el
otro compañero también es así. También él tiene su sistema de valores y su
patrón de comportamiento de su familia. También él piensa que es lo
correcto. Donde se encuentran dos "correctos" se produce la
discusión. Cuando uno impone sus valores al otro, gana a costa de perder al
otro, porque la persona no ve que el sistema del compañero tiene el mismo
valor.
9.2 Obrir-se a una revisió de l’amor i renovar-lo
Paul Ricoeur i la Dra. Lubich des del punt de vista cristià
- Quan el Jo es reunifica
i s’integra amb el Si, ens trobem enfront de la conquesta d'aquella
realitat psicològica que el filòsof Paul Ricoueur anomenava“segona
innocència”, és a dir, una espècie d’“infància espiritual” en
la que es restableix una actitud típicament infantil, encara que no per
això menys madura. Es tracta del “nen evangèlic” que la Dra. Lubich
completa i descriu des de l’experiència mística cristiana:
- “Aquest nen confia plenament en Déu,
s’abandona totalment en Ell, segur que tot el que succeeix és volgut per
Ell o permès per Ell, per al seu bé. Imita al Pare i, perquè el Pare
“estima perquè és Amor”, també ell, com a fill seu, estima, fins al punt
de poder definir-se exhaustivament com «aquell que estima». Viu la vida
terrena submergit en el «sobrenatural», en aquest regne de Déu que la
presència de Jesús enmig d’aquells que s’estimen (Mt 18, 20) estableix des
d’ara.
- No únicament veu els esdeveniments en
l’esdevenir extern, sinó que «sap penetrar en els signes dels temps», i
capta l’entramat de l’acció de Déu en el fons de totes les coses; se
sorprèn de les intervencions del Pare, per la seva providència oportuna i
concreta; és feliç i innocent, perquè està «virginitzat», «immaculinitzat»
per l’amor; està «desprès de les coses i de la vida».
- I, de la mateixa manera que el nen no
aprèn a parlar sol, així el nen evangèlic «aprèn la paraula del Pare, la
paraula de Déu i és tot «paraula de Déu». Finalment, de la mateixa manera
que el nen no s’assembla només al pare, sinó que s’assembla també a la
mare, també ell s’assembla no només a Déu Pare, sinó també a Maria, la
seva Mare.” ***
