1. INSTRUIR, FORMAR, EDUCAR. EDUCAR PER SER. SER PERSONA.
Abans de tirar endavant, será bo poser marc per saber a què ens referim
quan diem educar per ser persones. Ens ajudem d’Edith Stein que en Francesc Torralba
cita per diferenciar els elements concrets d’aquest marc educatiu en el si de
la família. Distingim els següents aspectes: Instrucció, formació, educación:
Convido a veure la persona, tant la dels pares com la de cada fill-a com
una obra d’art que es va formant de mica en mica. Es tracta de formar-se com a
persones. Formar la persona és molt més que informar-la.
“El que sens dubte cal per a configurar aquesta obra d'art que som és
formació, és configuració. En aquest punt és particularment oportú recuperar la
distinció entre el concepte d'educació, d'instrucció i de formació que duu a
terme una de les filòsofes de primer ordre en el segle xx i que tè una
filosofía de l'educació que es un filó per a explorar, que es Edith Stein,
santa de l'Església catòlica.
Segon ella, instruir és transmetre coneixements. I l'exigència, com a
cristians, no és tan sols la d'instruir-se, sinó que és de formar-se. No es
tracta d'apilar coneixements, d'apilar coneixements d'història, de
matemàtiques, de geografia, de filosofia. Es tracta de configurar el que Edith
Stein anomena l'ànima, és a dir, la interioritat humana. Per tant, des d'aquest
punt de vista, la formació toca molt més endins de la persona. La informació és
moltes vegades un estímul fora que toca l'epidermis de la persona però que no
qualla. Estem exposats a múltiples estímuls informatius des que ens llevem fins
que anem a dormir, però això no vol dir que estiguem formats. La instrucció és
l'adquisició de coneixements”. (F. Torralba, LA
ICONA CERCA EL SEU FONAMENT. Exigències sobre la formació de l’adult, A VEUS D’ESGLÉSIA.)
·
Com ens formem?
·
En què?
·
Formar-nos en ser experts en relació-comunicació-diàleg
·
Experts en RECIPROCITAT
·
Exterioritat i interioritat
“Edith Stein distingeix
dues dimensions en la persona, i em sembla convenient fer-ho també ara i aquí
perquè es molt pertinent. Podem parlar d'una formació de l'exterioritat humana,
és a dir, d'una configuració del cos, o el que podríem dir una cultura
corporis, el conreu del cos. Però no només des d'una perspectiva cristiana sinó
ja des d'una perspectiva grega i també després moderna, l'ésser humà té una
dimensió que podem anomenar invisible, interior, intangible, que també
requereix ser formada. En un context on es dóna més rellevància a l'educació i
la formació de l'exterioritat com el nostre, s'està produint un oblit de la
formació de la interioritat. I és precisament en la interioritat on s'ha
d'incidir quan es tracta de desvetllar, potenciar, experiències com la fe.
La formació que, en
certa manera, ens ajuda a desenvolupar-nos com a obra d'art és la formació que
toca la interioritat de l'ésser humà, les dimensions interiors de l'ésser humà,
això que anomenaríem la identitat més profunda. Aquella identitat en què sant
Agustí hi detecta el desig de Déu, la inquietud per Déu. I és aquesta inquietud
la que ha de ser formada, la que ha de ser potenciada i la que ha de ser, en
últim terme, desvetllada en la persona. Això és el que en definitiva pretenem
quan formem la persona, tocar la dimensió més interior”. (Ibit.)
- COM
S’EDUCA LA INTERIORITAT I LA IDENTITAT?
APOSTANT PER UN PROFUND RESPECTE, DIÀLEG, COMUNICACIÓ MOTIVATS PER UN AMOR
PROFUND.
“Educar vol dir portar a altres
persones a què arribin a ser el que han de ser. Però no és possible educar
sense saber abans què és l'home i com és, cap a on se l’ha de conduir i quins
són els possibles camins per a això. (...) Saber què som, què hem de ser i com
podem arribar a ser-ho és la tasca més urgent de tot ésser humà. (Edith Stein)
La majoria de pares són conscients que desitjarien donar als seus fills la
millor educació. Això, però és una formulació molt genèrica que no té en compte
aspectes concrets sobre com assolir-la. Caldria preguntar-se:
·
Som conscients de
com eduquem?
·
Som conscients
dels objectius que perseguim? Els tenim clars?
·
Revisem, redefinim, flexibilitzem i reestructurem els nostres objectius
educatius?
·
Tenim en compte
la interioritat (respecte, diàleg, estimació) i com ?
A nivell teòric segurament tots estaríem d’acord en aquest objectiu: Eduquem
els fills per ser persones. A la pràctica, però, de quina manera ho aconsegueix
cada família?
2. PRINCIPI FONAMENTAL DE ROMANO GUARDINI SOBRE LA
COMPRENSIÓ DE L’ALTRE
Per poder educar la persona, l’hem de conèixer i comprendre a fons. Hem de
partir de la seva identitat. Respectar-lo i acollir-lo diferent a nosaltres. Estimar-lo
essent diferent. Conèixer la persona del fill per poder-lo ajudar a ser
persona. Per aconseguir això, partim del principi fonamental i força radical de
Romano Guardini que el formula així:
“El principi de cada comprensió radica en això:
que un deixi lliure l’altre par ser el que és, que no el consideri des de la
mirada de l’egoisme, el qual prescriu com ha de ser l’altre, en funció dels
propis interessos, sinó que el contempli amb els ulls de la llibertat, la qual
sobretot diu: Sigues aquell que ets – i només a continuació: I ara vuldria
saber com ets i per què”.
RELACIÓ
I COMUNICACIÓ, MITJÀ DE CONEIXEMENT.
Ens coneixem i
ens comprenem en la relació-comunicació. Per això ens centrem ara en l’estil de
relació-comunicació dels pares i les regles educatives.
REGLES QUE GOVERNEN LA RELACIÓ-COMUNICACIÓ
L’estil de relació-comunicació que adopten els pares és el principal
element educador per als fills. Fer de la relació-comunicació familiar una eina
educadora de primer ordre.
La comunicació és una forma de relació sotmesa a unes regles abastament
estudiades per l’antropòleg Bateson i l’Escola de Palo Alto (Califòrnia) de la
qual Paul Watzlawick (mort el març de 2007) n’ha estat un dels principals
representants.
No es pot deixar la
relació-comunicació a l’arbitri de les necessistats egocèntriques de cada
membre de la família. Contràriament sorgeixen problemes, fins i tot quan
tractem de resoldre’ls. De fet molts problemes de relació, ho són de
comunicació. Altres problemes són resultat d’enfocar malament la solució. Hi ha
solucions que agreugen el problema, per comptes de solucionar-lo. El pitjor és
que això es fa amb la millor bona intenció educativa.
3. TENIR
CURA DE LA QUALITAT DE LA RELACIÓ-COMUNICACIÓ COM A MITJÀ PER CONÈIXER, COMPRENDRE
I EDUCAR.
Als pares els preocupa les reaccions i conductes
dels fills quan no s’adapten o responen a les seves expectatives. Ho viuen com
un conflicte.
Principis per tenir cura de la relació-comunicació
PRINCIPI 1
L’origen dels problemes no resideix en els individus, entesos com «monadas»,
separats del món que hi ha entorn d’ells i guiats per instints connaturals,
sinó en la qualitat de la
relació-comunicació que aquests creen i fan evolucionar en els seus propis
contextos de pertinença i en les interaccions que cada un estableix amb si
mateix, amb els altres i amb el món.
PRINCIPI 2
No hi ha estructures fixes de personalitat. Des de la nostra perspectiva,
el comportament no es deriva :
·
ni de qualitats
de caràcter biològicament innates, visió pròpia de la psiquiatria organicista;
·
ni d’empremtes
difícilment modificables, fruit de les experiències madurades en el curs de la
infància, com sosté la psicoanàlisi.
PRINICIPI 3
La conducta sorgeix :
·
de
sistemes individuals de percepció i de reacció als contextos;
·
de
tendències o potencialitats biològicament determinades, que varien de persona a
persona i que assumeixen configuracions diferents segons el sistema de
relacions en el qual cada individu està inserit i es manté, per mitjà de
missatges redundants per part de l’adult amb el que és educat, és a dir, amb
els pares.
Com sostenia l’abat de Condillac: «l’home és el fruit de la seva educació».
PRINCIPI 4
El clima familiar en què un individu creix i es
desenvolupa exerceix, segons la perspectiva sistèmica, un paper fonamental:
·
Contribueix
a consolidar l’actitud i comportaments definits com «personalitat» o «caràcter».
·
Pot
impedir o incentivar l’experiència de confiança en els propis recursos personals.
·
El primer
i més decisiu context en el qual l’individu viu aquestes experiències és, sens
dubte, la pròpia família.
4. REGLES
DE LA RELACIÓ I LA COMUNICACIÓ EN EL CONTEXT FAMILIAR
PRINCIPI 5
La família és un sistema de relacions fonamentalment afectives, present en
totes les cultures, en el que el ser humà roman llarg temps, format per les
seves fases evolutives crucials (neonatal, infantil i adolescent).
Els aspectes significatius d’aquest context que més ens interessa tractar
avui són els següents:
·
és el
primer ambient social del qual el ser humà depèn completament per un període
més aviat llarg;
·
és
l’ambient social en què ments adultes, els pares o els seus substituts,
interactuen de forma recurrent, i en certs moments exclusiva, amb ments en formació,
els fills, exercitant un gran poder de modelatge; (amb el terme «modelatge»
s’indica una forma d’aprenentatge caracteritzada per l’observació del
comportament d’una persona que fa de model; si el model ens agrada ens portarà
a fer el que aquest fa; si no ens agrada, serà molt més probable el rebuig
d’aquell comportament)
·
és en
aquest ambient on les freqüents interaccions, intenses, duradores en el temps,
creen un alt grau d’interdependència que pot configurar-se com a excés
d’implicació, o excés de rebuig.
PRINICIPI 6
Descrivim la família com un sistema cibernètic governat per regles, a
l’interior del qual els membres tendeixen a comportar-se de forma organitzada i
repetitiva. (per aprofundir el tema de la cibernética, podeu veure LECTURES
COMPLEMENTÀRIES penjat a la nostra web per a vosaltres GIRONA)
PRINICIPI 7
1 L’adopció de regles, és a dir, aquelles normes implícites i explícites
que limiten els comportaments individuals, organitza les interaccions de manera
que es conservi l’estabilitat, a fi de convertir la família en una organització
fonamentalment protectora.
Entre les múltiples interaccions familiars que es produeixen (alimentar,
protegir, mimar, instruir, renunciar, sacrificar-se, etc.), cada sistema
familiar tendeix habitualment a organitzar-se entorn d’aquella INTERACCIÓ que
es MANIFESTA més útil per al manteniment de la unitat familiar, a crear
relacions sanes i permanents.
PRINCIPI 8
2 Habitualment s’afavoreixen les relacions que millor concorden amb les
conviccions ideològiques personals d’un o ambdós progenitors. Allò que els
pares valoren, és allò que avoreixen i persegueixen com a vàlit per educar els
fills.
PRINCIPI 9
3 Si les regles arriben a ser massa rígides es generen «jocs sense fi». Són
cercles viciosos dels que no s’aconsegueix sortir perquè ningú és capaç de
canviar les regles. Quan això té lloc, el sistema deixa de ser educatiu i es
torna patològic i ens recorda un disc que es ratlla, que no aconsegueix avançar
i produeix fins a l’infinit el mateix so. Aquests comportaments repetitius són,
sovint, per a qui els desenvolupa, processos inconscients.
S’han pogut observar correlacions significatives entre trastorns presentats
pels fills (interrupció dels estudis, problemes fòbics, obsessions, conductes
problemàtiques, trastorns de l’alimentació, etc.) i models particulars de relació-comunicació
familiar.
PRINCIPI 10
A la pràctica el model de relació-comunicació que cada familia té establert
produeix uns resultats:
·
O bé educa
la persona dels fills, la seva interioritat.
·
O bé genera
conflictes, si és un model rígid
Per revisar quins dels dos resultats és més habitual hem de revisar dos
aspectes claus de la relació familiar:
·
LA COMUNICACIÓ: com és
la nostra comunicació
·
LES REGLES: què pretenem
aconseguir amb elles i què aconseguim en realitat.
5. COM ÉS LA NOSTRA COMUNICACIÓ
Avui centrem el treball en observar COM és la nostra comunicación familiar
i QUÈ pretenem aconseguir.
LA COMUNICACIÓ ÉS EL FACTOR DETERMINANT DE LES RELACIONS. LA MANERA COM
SOBREVIVIM, LA FORMA COM DESENVOLUPEM LA INTIMITAT, LA NOSTRA PRODUCTIVITAT, LA
NOSTRA COHERÈNCIA, LA MANERA COM ENS RELACIONEM AMB LA DIVINITAT, TOT DEPÈN DE LES NOSTRES
HABILITATS PER COMUNICAR-NOS. (VIRGINIA SATIR)
Comunicar implica dues habilitats:
·
Saber
expressar allò que vull comunicar, és a dir, parlar
·
Saber
escoltar allò que ens diu l’altre, és a dir, acollir amb atenció
Entre diverses estratègies per revisar la comunicació, ens detidrem en
aquestes:
REGLES DE L’EMISSOR (EL QUI PARLA-COMUNICA)
- ARA I
AQUÍ: invitació a la
comunicació en temps present. Ex.:
(NO) El que em
vas dir em va fer sentir com si no valgués per a res.
(SÍ) El que dius em fa pensar... em fa
sentir molt malament (ara i aquí)
- JO-TU: comunicació directa. Mirar a qui parles. No abaixar els
ulls. Mirada directa. Ex.: Et dic això (mirant-lo) perquè... per si et pot
servir... perquè necessito clarificar...
- LLENGUARGE
IMPERSONAL VERSUS PERSONAL: evita el llenguatge del «ell-ella»,
afavorint el llenguatge del «jo». Ex.:
(NO) Els altres duien que... em miren malament...
(SÍ) Jo penso que seria millor... Em
decideixo per aquesta opció...
- UTILITZA
EL «CONTINUUM ATENCIONAL», enfatitzant el «COM» de l’experiència
en curs per comptes del «per què». Canviar el per què per al com. Ex.:
(NO) Per què ho fas això?
(SÍ) Com és que fas això?
- POTENCIAR ELS SENTITS I EL QUE ÉS OBVI, en lloc de les fantasies. Ex.:
(NO) Per la manera com em mira i em parla
el pare, crec que està enfadat amb mi.
(SÍ) Pare, que t’has enfadat pel que t’he
dit?
- NO
MURMULAR: invitació a la comunicació franca, sense evitar els
sentiments i el contacte directes. Ex.:
(NO) És inútil
parlar amb el pare, només veu el seu punt de vista. N’estic fart? No creus?
(SÍ) Pare, em
sento malament pel que m’has dit. Podem parlar-ne?
- CONVERTIR
LES PREGUNTES EN AFIRMACIONS. Ex.:
(NO) Sempre hem
de fer les coses com tu vols? Només hi ha un sol punt de vista en aquesta casa?
(SÍ)
M’agradaria poder expressar el que penso i que ho escoltis. M’agradaria que
escoltessis més punts de vista.
REGLES DEL RECEPTOR (EL QUI ESCOLTA-ACULL)
Per
poder escoltar lliurement cal una actitud d’escolta feta de:
·
Total atenció al
qui parla, bo i estant present
·
Abandonar les
idees preconcebudes del que diu l’interlocutor
·
Acollir el que
succeeix de forma descriptiva, sense emetre judicis
(NO)
Ja sé perquè dius això. I no hi estic d’acord. A tu només timporta quedar bé i
tenir la raó. (faig judicis de valor)
(SÍ)
El que en realitat dius és que… i d’aquesta manera pretens aconseguir que
l’altre t’escolti. Creus que tens en compte l’altre?... (descrius el que
escoltes, sense fer judicis…)
·
Atenció per
percebre qualsevol confusió i formular preguntes per clarificar.
(SÍ)
Si no he entès malament, dius que sents ràbia perquè l’altre t’ha tractat
dignorant, oi?
(SÍ)
Què et fa pensar que la mare no et valora prou?
(SÍ)
Què vols dir amb això?
(SÍ)
Com és que arribes a aquesta conclusió?
(NO)
Perquè penses això? Per què ho dius això? Millor: Com et sents per arribar a dir això?
Fer
saber a l’interlocutor que l’estàs escoltant i que has rebut el contingut d’allò
que comunica.
EXEMPLE 1:
-OI QUE FA CALOR AQUÍ?
-POTSER
M’ESTÀS DIENT QUE ET SENTS INCÒMODE?
-SÍ
-VOLS DIR-ME QUE TAMBÉ HE DE SENTIR CALOR?
-NO
-VOLS DIR-ME QUE ET PORTI UNA BEGUDA REFRESCANT?
-NO
-TRACTES DE DIR-ME QUE DESITGES QUE JO SÀPIGA QUE ESTÀS
INCÒMODE?
-SÍ
-TRACTES DE DIR-ME QUE VOLS QUE JO FACI QUELCOM PER TU?
-SÍ
En aquest diàleg qui escolta ha entès el significat que el seu interlocutor
tractava de dir-li.
L’objectiu és entendre el significat del que l’interlocutor tracta de
dir-me.
EXEMPLE 2:
-FILL, VÉS AL TALLER A BUSCAR UNA FUSTA LLARGA PER TAPAR AIXÒ
EL FILL QUE ERA OBEDIENT I DESITJAVA COMPLAURE AL SEU PARE, PENSAVA QUE
SABIA QUÈ S’ESPERAVA D’ELL. VA AL TALLER I TORNA AMB UNA FUSTA QUE FEIA UN
METRO MENYS DEL QUE CALIA. EL PARE, DECEBUT, S’ENFADA AMB EL FILL I EL TRACTA
DE TONTO I INÚTIL. EL PARE SABIA A QUINA FUSTA ES REFERIA, PERÒ NO SE LI VA
OCÓRRER PENSAR QUE EL FILL POTSER NO HO TENIA TAN CLAR. A PARTIR DE SUPOSICIONS
COM AQUESTA ES DESENCADENEN SITUACIÓN TENSES I MOLTS MOMENTS D’ENUIG.
EXEMPLE 3:
EL FILL DE 18 ANYS LI PREGUNTA AL PARE, UN DIVENDRES A MITJA TARDA:
-PARE, QUE SORTIREU AQUEST VESPRE AMB LA MARE?
EL PARE RESPON:
-JA EL POTS AGAFAR!
EL FILL RESPON:
-NO ET DEMANO PAS EL COTXE!
EL PARE RESPON:
-DONCS PER QUÈ PREGUNTES?
EL FILL SE’N VA ENFADAT
-ÉS INÚTIL!
DE QUÈ PARLAVA EL FILL? SIMPLEMENT VOLIA SABER SI EL SEU PARE ANIRIA A
VEURE’L JUGAR EN UN PARTIT AQUEST VESPRE. NO HO PREGUNTÀ DIRECTAMENT PER POR A
REBRE UN NO. SIMPLEMENT UTILITZÀ EL MÈTODE DE LA INSINUACIÓ.
EL PARE ENTEN QUE LA INSINUACIÓ ES REFERIA AL COTXE.
EL FILL INTERPRETA QUE EL SEU PARE EL REBUTJA
EL PARE INTERPRETA QUE EL SEU FILL ÉS UN DESAGRAÏT
LES INTERACCIONS ACABEN AMB EL PARE I EL FILL ENFADATS, PENSANT UN DE
L’ALTRE: “NOMÉS PENSA EN SI MATEIX”.
SÓN FREQÜENTS AQUESTES SITUACIONS?
6. QUÈ PRETENEM ACONSEGUIR AMB LES REGLES I QUÈ
ACONSEGUIM.
Virginia Satir va més enllà del diccionari que defineix “regla”´”com una
guía o regulació establerta per qualsevol acció, conducta, mètodo o disposició”.
Ella considera estèril aquesta definició. Per ella les regles són forces
vitals, dinàmiques i d’una enorme influència en la vida familiar. Tenen molt a
veure amb el concepte del deure.
Les primeres regles que mencionen les famílies solen ser les referides als
diners, a la realització de deures o treballs, a la solució de necessitats
individuals i als càstics per les infraccions. Existeixen regles per tots els
factors que afecten a la convivència familiar, tal com hem comentat
anteriorment.
Si les regles són més importants que les persones, es rigiditzen i són les
persones les que s’han d’amotllar a les regles, quan ha de ser a l’inrevés, ja
que s’ha d’enfocar la relació-comunicació com a mitjà per a afrontar els
conflictes quan sorgeixen. La intervenció orientada a la solució dels problemes
presentats ha fet necessari, la majoria de les vegades, modificar aquests
models de relació familiar, a fi de conduir els fills que presentaven el
trastorn, o als pares, a desbloquejar la seva dificultat. D’aquí ha quedat clar
que aquests models d’interacció eren part essencial en la persistència dels
trastorns o dificultats de comunicació i relació familiar.
7. MODELS FALIMIARS ACTUALS
En la
tercera sessió treballarem:
·
ELS
MODELS FAMILIARS ACTUALS
·
COM
ES FORMEN ELS MODELS RÍGIDS
·
COM
ELS PODEM MILLORAR DES DE LA
RECIPROCITAT