dilluns, 28 de juliol del 2014

REDEFINIR LA RELACIÓ-COMUNICACIÓ PARES - FILLS

1. INSTRUIR, FORMAR, EDUCAR. EDUCAR PER SER. SER PERSONA.

Abans de tirar endavant, será bo poser marc per saber a què ens referim quan diem educar per ser persones. Ens ajudem d’Edith Stein que en Francesc Torralba cita per diferenciar els elements concrets d’aquest marc educatiu en el si de la família. Distingim els següents aspectes: Instrucció, formació, educación:
Convido a veure la persona, tant la dels pares com la de cada fill-a com una obra d’art que es va formant de mica en mica. Es tracta de formar-se com a persones. Formar la persona és molt més que informar-la.

“El que sens dubte cal per a configurar aquesta obra d'art que som és formació, és configuració. En aquest punt és particularment oportú recuperar la distinció entre el concepte d'educació, d'instrucció i de formació que duu a terme una de les filòsofes de primer ordre en el segle xx i que tè una filosofía de l'educació que es un filó per a explorar, que es Edith Stein, santa de l'Església catòlica.

Segon ella, instruir és transmetre coneixements. I l'exigència, com a cristians, no és tan sols la d'instruir-se, sinó que és de formar-se. No es tracta d'apilar coneixements, d'apilar coneixements d'història, de matemàtiques, de geografia, de filosofia. Es tracta de configurar el que Edith Stein anomena l'ànima, és a dir, la interioritat humana. Per tant, des d'aquest punt de vista, la formació toca molt més endins de la persona. La informació és moltes vegades un estímul fora que toca l'epidermis de la persona però que no qualla. Estem exposats a múltiples estímuls informatius des que ens llevem fins que anem a dormir, però això no vol dir que estiguem formats. La instrucció és l'adquisició de coneixements”. (F. Torralba, LA ICONA CERCA EL SEU FONAMENT. Exigències sobre la formació de l’adult, A VEUS D’ESGLÉSIA.)

·         Com ens formem?
·         En què?

·         Formar-nos en ser experts en relació-comunicació-diàleg

·         Experts en RECIPROCITAT

·         Exterioritat i interioritat

“Edith Stein distingeix dues dimensions en la persona, i em sembla convenient fer-ho també ara i aquí perquè es molt pertinent. Podem parlar d'una formació de l'exterioritat humana, és a dir, d'una configuració del cos, o el que podríem dir una cultura corporis, el conreu del cos. Però no només des d'una perspectiva cristiana sinó ja des d'una perspectiva grega i també després moderna, l'ésser humà té una dimensió que podem anomenar invisible, interior, intangible, que també requereix ser formada. En un context on es dóna més rellevància a l'educació i la formació de l'exterioritat com el nostre, s'està produint un oblit de la formació de la interioritat. I és precisament en la interioritat on s'ha d'incidir quan es tracta de desvetllar, potenciar, experiències com la fe.

La formació que, en certa manera, ens ajuda a desenvolupar-nos com a obra d'art és la formació que toca la interioritat de l'ésser humà, les dimensions interiors de l'ésser humà, això que anomenaríem la identitat més profunda. Aquella identitat en què sant Agustí hi detecta el desig de Déu, la inquietud per Déu. I és aquesta inquietud la que ha de ser formada, la que ha de ser potenciada i la que ha de ser, en últim terme, desvetllada en la persona. Això és el que en definitiva pretenem quan formem la persona, tocar la dimensió més interior”. (Ibit.)

  • COM S’EDUCA LA INTERIORITAT I LA IDENTITAT?

APOSTANT PER UN PROFUND RESPECTE, DIÀLEG, COMUNICACIÓ MOTIVATS PER UN AMOR PROFUND.

“Educar vol dir portar a altres persones a què arribin a ser el que han de ser. Però no és possible educar sense saber abans què és l'home i com és, cap a on se l’ha de conduir i quins són els possibles camins per a això. (...) Saber què som, què hem de ser i com podem arribar a ser-ho és la tasca més urgent de tot ésser humà. (Edith Stein) 

La majoria de pares són conscients que desitjarien donar als seus fills la millor educació. Això, però és una formulació molt genèrica que no té en compte aspectes concrets sobre com assolir-la. Caldria preguntar-se:

·         Som conscients de com eduquem?

·         Som conscients dels objectius que perseguim? Els tenim clars?

·         Revisem, redefinim, flexibilitzem i reestructurem els nostres objectius educatius?

·         Tenim en compte la interioritat (respecte, diàleg, estimació) i com ?


A nivell teòric segurament tots estaríem d’acord en aquest objectiu: Eduquem els fills per ser persones. A la pràctica, però, de quina manera ho aconsegueix cada família?

2. PRINCIPI FONAMENTAL DE ROMANO GUARDINI SOBRE LA COMPRENSIÓ DE L’ALTRE

Per poder educar la persona, l’hem de conèixer i comprendre a fons. Hem de partir de la seva identitat. Respectar-lo i acollir-lo diferent a nosaltres. Estimar-lo essent diferent. Conèixer la persona del fill per poder-lo ajudar a ser persona. Per aconseguir això, partim del principi fonamental i força radical de Romano Guardini que el formula així:

“El principi de cada comprensió radica en això: que un deixi lliure l’altre par ser el que és, que no el consideri des de la mirada de l’egoisme, el qual prescriu com ha de ser l’altre, en funció dels propis interessos, sinó que el contempli amb els ulls de la llibertat, la qual sobretot diu: Sigues aquell que ets – i només a continuació: I ara vuldria saber com ets i per què”.

RELACIÓ I COMUNICACIÓ, MITJÀ DE CONEIXEMENT.

Ens coneixem i ens comprenem en la relació-comunicació. Per això ens centrem ara en l’estil de relació-comunicació dels pares i les regles educatives.

REGLES QUE GOVERNEN LA RELACIÓ-COMUNICACIÓ

L’estil de relació-comunicació que adopten els pares és el principal element educador per als fills. Fer de la relació-comunicació familiar una eina educadora de primer ordre.

La comunicació és una forma de relació sotmesa a unes regles abastament estudiades per l’antropòleg Bateson i l’Escola de Palo Alto (Califòrnia) de la qual Paul Watzlawick (mort el març de 2007) n’ha estat un dels principals representants.

No es pot deixar la relació-comunicació a l’arbitri de les necessistats egocèntriques de cada membre de la família. Contràriament sorgeixen problemes, fins i tot quan tractem de resoldre’ls. De fet molts problemes de relació, ho són de comunicació. Altres problemes són resultat d’enfocar malament la solució. Hi ha solucions que agreugen el problema, per comptes de solucionar-lo. El pitjor és que això es fa amb la millor bona intenció educativa. 

3. TENIR CURA DE LA QUALITAT DE LA RELACIÓ-COMUNICACIÓ COM A MITJÀ PER CONÈIXER, COMPRENDRE I EDUCAR.

Als pares els preocupa les reaccions i conductes dels fills quan no s’adapten o responen a les seves expectatives. Ho viuen com un conflicte.

Principis per tenir cura de la relació-comunicació

PRINCIPI 1
L’origen dels problemes no resideix en els individus, entesos com «monadas», separats del món que hi ha entorn d’ells i guiats per instints connaturals, sinó en la qualitat de la relació-comunicació que aquests creen i fan evolucionar en els seus propis contextos de pertinença i en les interaccions que cada un estableix amb si mateix, amb els altres i amb el món.
PRINCIPI 2
No hi ha estructures fixes de personalitat. Des de la nostra perspectiva, el comportament no es deriva :
·         ni de qualitats de caràcter biològicament innates, visió pròpia de la psiquiatria organicista;

·         ni d’empremtes difícilment modificables, fruit de les experiències madurades en el curs de la infància, com sosté la psicoanàlisi.

PRINICIPI 3

La conducta sorgeix :

·         de sistemes individuals de percepció i de reacció als contextos;

·         de tendències o potencialitats biològicament determinades, que varien de persona a persona i que assumeixen configuracions diferents segons el sistema de relacions en el qual cada individu està inserit i es manté, per mitjà de missatges redundants per part de l’adult amb el que és educat, és a dir, amb els pares.

Com sostenia l’abat de Condillac: «l’home és el fruit de la seva educació».

PRINCIPI 4

El clima familiar en què un individu creix i es desenvolupa exerceix, segons la perspectiva sistèmica, un paper fonamental:


·         Contribueix a consolidar l’actitud i comportaments definits com  «personalitat» o «caràcter».
·         Pot impedir o incentivar l’experiència de confiança en els propis recursos personals.
·         El primer i més decisiu context en el qual l’individu viu aquestes experiències és, sens dubte, la pròpia família.

4. REGLES DE LA RELACIÓ I LA COMUNICACIÓ EN EL CONTEXT FAMILIAR


PRINCIPI 5
La família és un sistema de relacions fonamentalment afectives, present en totes les cultures, en el que el ser humà roman llarg temps, format per les seves fases evolutives crucials (neonatal, infantil i adolescent).
Els aspectes significatius d’aquest context que més ens interessa tractar avui són els següents:
·         és el primer ambient social del qual el ser humà depèn completament per un període més aviat llarg;

·         és l’ambient social en què ments adultes, els pares o els seus substituts, interactuen de forma recurrent, i en certs moments exclusiva, amb ments en formació, els fills, exercitant un gran poder de modelatge; (amb el terme «modelatge» s’indica una forma d’aprenentatge caracteritzada per l’observació del comportament d’una persona que fa de model; si el model ens agrada ens portarà a fer el que aquest fa; si no ens agrada, serà molt més probable el rebuig d’aquell comportament)

·         és en aquest ambient on les freqüents interaccions, intenses, duradores en el temps, creen un alt grau d’interdependència que pot configurar-se com a excés d’implicació, o excés de rebuig.
PRINICIPI 6
Descrivim la família com un sistema cibernètic governat per regles, a l’interior del qual els membres tendeixen a comportar-se de forma organitzada i repetitiva. (per aprofundir el tema de la cibernética, podeu veure LECTURES COMPLEMENTÀRIES penjat a la nostra web per a vosaltres GIRONA)
PRINICIPI 7
1 L’adopció de regles, és a dir, aquelles normes implícites i explícites que limiten els comportaments individuals, organitza les interaccions de manera que es conservi l’estabilitat, a fi de convertir la família en una organització fonamentalment protectora.
Entre les múltiples interaccions familiars que es produeixen (alimentar, protegir, mimar, instruir, renunciar, sacrificar-se, etc.), cada sistema familiar tendeix habitualment a organitzar-se entorn d’aquella INTERACCIÓ que es MANIFESTA més útil per al manteniment de la unitat familiar, a crear relacions sanes i permanents.
PRINCIPI 8
2 Habitualment s’afavoreixen les relacions que millor concorden amb les conviccions ideològiques personals d’un o ambdós progenitors. Allò que els pares valoren, és allò que avoreixen i persegueixen com a vàlit per educar els fills.
PRINCIPI 9
3 Si les regles arriben a ser massa rígides es generen «jocs sense fi». Són cercles viciosos dels que no s’aconsegueix sortir perquè ningú és capaç de canviar les regles. Quan això té lloc, el sistema deixa de ser educatiu i es torna patològic i ens recorda un disc que es ratlla, que no aconsegueix avançar i produeix fins a l’infinit el mateix so. Aquests comportaments repetitius són, sovint, per a qui els desenvolupa, processos inconscients.
S’han pogut observar correlacions significatives entre trastorns presentats pels fills (interrupció dels estudis, problemes fòbics, obsessions, conductes problemàtiques, trastorns de l’alimentació, etc.) i models particulars de relació-comunicació familiar.
PRINCIPI 10
A la pràctica el model de relació-comunicació que cada familia té establert produeix uns resultats:
·         O bé educa la persona dels fills, la seva interioritat.
·         O bé genera conflictes, si és un model rígid
Per revisar quins dels dos resultats és més habitual hem de revisar dos aspectes claus de la relació familiar:
·         LA COMUNICACIÓ: com és la nostra comunicació
·         LES REGLES: què pretenem aconseguir amb elles i què aconseguim en realitat.
5. COM ÉS LA NOSTRA COMUNICACIÓ
Avui centrem el treball en observar COM és la nostra comunicación familiar i QUÈ pretenem aconseguir.
LA COMUNICACIÓ ÉS EL FACTOR DETERMINANT DE LES RELACIONS. LA MANERA COM SOBREVIVIM, LA FORMA COM DESENVOLUPEM LA INTIMITAT, LA NOSTRA PRODUCTIVITAT, LA NOSTRA COHERÈNCIA, LA MANERA COM ENS RELACIONEM AMB  LA DIVINITAT, TOT DEPÈN DE LES NOSTRES HABILITATS PER COMUNICAR-NOS. (VIRGINIA SATIR)
Comunicar implica dues habilitats:
·         Saber expressar allò que vull comunicar, és a dir, parlar
·         Saber escoltar allò que ens diu l’altre, és a dir, acollir amb atenció
Entre diverses estratègies per revisar la comunicació, ens detidrem en aquestes:
REGLES DE L’EMISSOR (EL QUI PARLA-COMUNICA)
  • ARA I AQUÍ:  invitació a la comunicació en temps present. Ex.:
(NO) El que em vas dir em va fer sentir com si no valgués per a res.
(SÍ) El que dius em fa pensar... em fa sentir molt malament (ara i aquí)
  • JO-TU: comunicació directa. Mirar a qui parles. No abaixar els ulls. Mirada directa. Ex.: Et dic això (mirant-lo) perquè... per si et pot servir... perquè necessito clarificar...
  • LLENGUARGE IMPERSONAL VERSUS PERSONAL: evita el llenguatge del «ell-ella», afavorint el llenguatge del «jo». Ex.:
(NO) Els altres duien que... em miren malament...
(SÍ) Jo penso que seria millor... Em decideixo per aquesta opció...   
  • UTILITZA EL «CONTINUUM ATENCIONAL», enfatitzant el «COM» de l’experiència en curs per comptes del «per què». Canviar el per què per al com. Ex.:
(NO) Per què ho fas això? 
(SÍ) Com és que fas això?
  • POTENCIAR ELS SENTITS I EL QUE ÉS OBVI, en lloc de les fantasies. Ex.:
(NO) Per la manera com em mira i em parla el pare, crec que està enfadat amb mi.
(SÍ) Pare, que t’has enfadat pel que t’he dit?
  • NO MURMULAR: invitació a la comunicació franca, sense evitar els sentiments i el contacte directes. Ex.:
(NO) És inútil parlar amb el pare, només veu el seu punt de vista. N’estic fart? No creus?
(SÍ) Pare, em sento malament pel que m’has dit. Podem parlar-ne?
  • CONVERTIR LES PREGUNTES EN AFIRMACIONS. Ex.:
(NO) Sempre hem de fer les coses com tu vols? Només hi ha un sol punt de vista en aquesta casa?
(SÍ) M’agradaria poder expressar el que penso i que ho escoltis. M’agradaria que escoltessis més punts de vista.
REGLES DEL RECEPTOR (EL QUI ESCOLTA-ACULL)
Per poder escoltar lliurement cal una actitud d’escolta feta de:
·         Total atenció al qui parla, bo i estant present
·         Abandonar les idees preconcebudes del que diu l’interlocutor
·         Acollir el que succeeix de forma descriptiva, sense emetre judicis
(NO) Ja sé perquè dius això. I no hi estic d’acord. A tu només timporta quedar bé i tenir la raó. (faig judicis de valor)
(SÍ) El que en realitat dius és que… i d’aquesta manera pretens aconseguir que l’altre t’escolti. Creus que tens en compte l’altre?... (descrius el que escoltes, sense fer judicis…)
·         Atenció per percebre qualsevol confusió i formular preguntes per clarificar.
(SÍ) Si no he entès malament, dius que sents ràbia perquè l’altre t’ha tractat dignorant, oi?
(SÍ) Què et fa pensar que la mare no et valora prou?
(SÍ) Què vols dir amb això?
(SÍ) Com és que arribes a aquesta conclusió?
(NO) Perquè penses això? Per què ho dius això? Millor: Com et sents per arribar a dir això? 
Fer saber a l’interlocutor que l’estàs escoltant i que has rebut el contingut d’allò que comunica.
EXEMPLE 1:
-OI QUE FA CALOR AQUÍ?
-POTSER M’ESTÀS DIENT QUE ET SENTS INCÒMODE?
-SÍ
-VOLS DIR-ME QUE TAMBÉ HE DE SENTIR CALOR?
-NO
-VOLS DIR-ME QUE ET PORTI UNA BEGUDA REFRESCANT?
-NO
-TRACTES DE DIR-ME QUE DESITGES QUE JO SÀPIGA QUE ESTÀS INCÒMODE?
-SÍ
-TRACTES DE DIR-ME QUE VOLS QUE JO FACI QUELCOM PER TU?
-SÍ
En aquest diàleg qui escolta ha entès el significat que el seu interlocutor tractava de dir-li.
L’objectiu és entendre el significat del que l’interlocutor tracta de dir-me.
EXEMPLE 2:
-FILL, VÉS AL TALLER A BUSCAR UNA FUSTA LLARGA PER TAPAR AIXÒ
EL FILL QUE ERA OBEDIENT I DESITJAVA COMPLAURE AL SEU PARE, PENSAVA QUE SABIA QUÈ S’ESPERAVA D’ELL. VA AL TALLER I TORNA AMB UNA FUSTA QUE FEIA UN METRO MENYS DEL QUE CALIA. EL PARE, DECEBUT, S’ENFADA AMB EL FILL I EL TRACTA DE TONTO I INÚTIL. EL PARE SABIA A QUINA FUSTA ES REFERIA, PERÒ NO SE LI VA OCÓRRER PENSAR QUE EL FILL POTSER NO HO TENIA TAN CLAR. A PARTIR DE SUPOSICIONS COM AQUESTA ES DESENCADENEN SITUACIÓN TENSES I MOLTS MOMENTS D’ENUIG.
EXEMPLE 3:
EL FILL DE 18 ANYS LI PREGUNTA AL PARE, UN DIVENDRES A MITJA TARDA:
-PARE, QUE SORTIREU AQUEST VESPRE AMB LA MARE?
EL PARE RESPON:
-JA EL POTS AGAFAR!
EL FILL RESPON:
-NO ET DEMANO PAS EL COTXE!
EL PARE RESPON:
-DONCS PER QUÈ PREGUNTES?
EL FILL SE’N VA ENFADAT
-ÉS INÚTIL!
DE QUÈ PARLAVA EL FILL? SIMPLEMENT VOLIA SABER SI EL SEU PARE ANIRIA A VEURE’L JUGAR EN UN PARTIT AQUEST VESPRE. NO HO PREGUNTÀ DIRECTAMENT PER POR A REBRE UN NO. SIMPLEMENT UTILITZÀ EL MÈTODE DE LA INSINUACIÓ.
EL PARE ENTEN QUE LA INSINUACIÓ ES REFERIA AL COTXE.
EL FILL INTERPRETA QUE EL SEU PARE EL REBUTJA
EL PARE INTERPRETA QUE EL SEU FILL ÉS UN DESAGRAÏT
LES INTERACCIONS ACABEN AMB EL PARE I EL FILL ENFADATS, PENSANT UN DE L’ALTRE: “NOMÉS PENSA EN SI MATEIX”.
SÓN FREQÜENTS AQUESTES SITUACIONS?
6. QUÈ PRETENEM ACONSEGUIR AMB LES REGLES I QUÈ ACONSEGUIM.
Virginia Satir va més enllà del diccionari que defineix “regla”´”com una guía o regulació establerta per qualsevol acció, conducta, mètodo o disposició”. Ella considera estèril aquesta definició. Per ella les regles són forces vitals, dinàmiques i d’una enorme influència en la vida familiar. Tenen molt a veure amb el concepte del deure.
Les primeres regles que mencionen les famílies solen ser les referides als diners, a la realització de deures o treballs, a la solució de necessitats individuals i als càstics per les infraccions. Existeixen regles per tots els factors que afecten a la convivència familiar, tal com hem comentat anteriorment.
Si les regles són més importants que les persones, es rigiditzen i són les persones les que s’han d’amotllar a les regles, quan ha de ser a l’inrevés, ja que s’ha d’enfocar la relació-comunicació com a mitjà per a afrontar els conflictes quan sorgeixen. La intervenció orientada a la solució dels problemes presentats ha fet necessari, la majoria de les vegades, modificar aquests models de relació familiar, a fi de conduir els fills que presentaven el trastorn, o als pares, a desbloquejar la seva dificultat. D’aquí ha quedat clar que aquests models d’interacció eren part essencial en la persistència dels trastorns o dificultats de comunicació i relació familiar.
7. MODELS FALIMIARS ACTUALS
En la tercera sessió treballarem:
·         ELS MODELS FAMILIARS ACTUALS
·         COM ES FORMEN ELS MODELS RÍGIDS

·         COM ELS PODEM MILLORAR DES DE LA RECIPROCITAT

DEFINIR LA RELACIÓN-COMUNICACIÓN PADRES - HIJOS

1. INSTRUIR, FORMAR, EDUCAR. EDUCAR PARA SER. SER PERSONA.

Antes de seguir adelante, será bueno poner marco para saber a que nos referimos cuando decimos educar para ser personas. Nos ayudamos de Edith Stein que  Francesc Torralba cita para diferenciar los elementos concretos de este marco educativo en el seno de la familia. Distinguimos los siguientes aspectos:

·        Instrucción,
·        formación,
·        educación:
Invito a ver la persona, tanto la de los padres como la de cada hijo como una obra de arte que se va formando. Se trata de formarse como personas. Formar la persona es mucho más que informarla.

“Lo que sin duda hay que tener en cuenta para configurar esta obra de arte que somos es la formación, es la configuración. En este punto es particularmente oportuno recuperar la distinción entre el concepto de educación, de instrucción y de formación que lleva a cabo una de las filósofas de primer orden en el siglo XX y que tiene una filosofía de la educación que es un filón para explorar: Edith Stein.

Según ella, instruir es transmitir conocimientos. Y la exigencia, como cristianos, no es solamente la de instruirse, sino que es la de formarse. No se trata de apilar conocimientos, de historia, de matemáticas, de geografía, de filosofía. Se trata de configurar lo que Edith Stein denomina el alma, es decir, la interioridad humana. Por lo tanto, desde este punto de vista, la formación toca mucho más adentro de la persona. La información es muchas veces un estímulo de fuera que toca la epidermis de la persona, pero que no cuaja. Estamos expuestos a múltiples estímulos informativos desde que nos levantamos hasta que vamos a dormir, pero eso no quiere decir que estemos formados. La instrucción es la adquisición de conocimientos”. (F. Torralba, EL ICONO BUSCA SU FUNDAMENTO. Exigencias sobre la formación del adulto, A VOCES DE IGLESIA.)

·         ¿Cómo nos formamos?
·         ¿En que?

Hemos de formar a los hijos para que sean:

·        Expertos en relación-comunicación-diálogo

·        Expertos en RECIPROCIDAD

·        Exterioridad e interioridad

“Edith Stein distingue dos dimensiones en la persona, y me parece conveniente hacerlo también ahora y aquí porque es muy pertinente. Podemos hablar de una formación de la exterioridad humana, es decir, de una configuración del cuerpo, o lo que podríamos llamar, una cultura corpóreos, el cultivo del cuerpo. Pero no solo desde una perspectiva cristiana sino ya desde una perspectiva griega y también moderna, el ser humano tiene una dimensión que podemos denominar invisible a, interior, intangible, que también requiere ser formada. En un contexto en donde se da más relevancia a la educación y la formación de la exterioridad como nuestra sociedad, se está produciendo un olvido de la formación de la interioridad. Y es precisamente en la interioridad donde se debe incidir cuando se trata de desvelar, potenciar, experiencias como la fe.

La formación que, en cierta medida, nos ayuda a desarrollarnos como obra de arte es la formación que toca la interioridad del ser humano, las dimensiones interiores del ser humano, eso que llamaríamos la identidad más profunda. Aquella identidad en la que San Agustino detecta el deseo de Dios, la inquietud por Dios. Y es esta inquietud la que debe ser formada, la que debe ser potenciada y la que debe ser, en último término, desvelada en la persona. Eso es lo que en definitiva pretendemos cuando formamos la persona, tocar la dimensión más interior”. (Ibit.)

·         COMO SE EDUCA LA INTERIORIDAD Y LA IDENTIDAD?

APOSTANDO POR UN PROFUNDO RESPETO, DIÁLOGO, COMUNICACIÓN MOTIVADOS POR UN AMOR PROFUNDO.

“Educar quiere decir llevar a otras personas a que lleguen a ser lo que deben ser. Pero no es posible educar sin saber antes qué es el hombre y cómo es, hacia dónde se lo debe conducir y cuáles son los posibles caminos para eso. (...) Saber qué somos, qué debemos ser y cómo podemos llegar a serlo, es la tarea más urgente de todo ser humano. (Edith Stein) 

La mayoría de padres son conscientes de que desearían dar a sus hijos la mejor educación. Eso, sin embargo, es una formulación muy genérica que no tiene en cuenta aspectos concretos sobre cómo alcanzarla. Habría que preguntarse:

·         ¿Somos conscientes de cómo educamos?

·         ¿Somos conscientes de los objetivos que perseguimos? ¿Los tenemos claros?

·         ¿Revisamos, definimos, flexibilizamos y reestructuramos los nuestros objetivos educativos?

·         ¿Tenemos en cuenta la interioridad (respeto, diálogo, estimación) y cómo ?


A nivel teórico seguramente todos estaremos de acuerdo en este objetivo:

·         Educamos a los hijos para ser personas.
·         Ahora bien, ¿de qué manera lo llevamos a la práctica?

2. PRINCIPIO FUNDAMENTAL DE ROMANO GUARDINI SOBRE LA COMPRENSIÓN DEL OTRO

Para poder educar la persona, la hemos de conocer y comprender a fondo. Debemos partir de su identidad. Respetarla y acogerla como diferente a nosotros. Amarla aun siendo diferente.

Conocer la persona del hijo para ayudarlo a ser persona. Para lograr eso, partimos del principio fundamental y muy radical de Romano Guardini que lo formula así:

“El principio de cada comprensión radica en eso: que uno deje libre al otro para ser lo que es, que no le considere desde la mirada del egoísmo, el cual prescribe cómo debe ser el otro, en función de los propios intereses, sino que le contemple con los ojos de la libertad, la cual sobre todo dice: Sé aquel que eres – y solo a continuación: Y ahora quisiera saber cómo eres y por qué”. (Romano Guardini)

RELACIÓN Y COMUNICACIÓN, MEDIO DE CONOCIMIENTO.

Nos conocemos y nos comprendemos en la relación-comunicación. Por eso nos centramos ahora en el estilo de relación-comunicación de los padres y las reglas educativas que establecen para sus hijos.

REGLAS QUE GOBIERNAN LA RELACIÓN-COMUNICACIÓN

El estilo de relación-comunicación que adoptan los padres es el principal elemento educador de los hijos. Esto comporta hacer de la relación-comunicación familiar una herramienta educadora de primer orden.

La comunicación es una forma de relación, en unas reglas muy estudiadas por el antropólogo Bateson y la Escuela de Palo Alto (California) de la cual Paul Watzlawick (muert en marzo de 2007), ha sido uno de los principales representantes.

No se puede dejar la relación-comunicación al arbitrio de las necesisdades egocéntricas de cada miembro de la familia. Contrariamente surgen problemas, incluso cuando tratamos de resolverlos. De hecho muchos problemas de relación, lo son de comunicación. Otros problemas son resultado de enfocar mal la solución. Hay soluciones que agravan el problema, en vez de solucionarlo. Lo peor es que eso se hace con la mejor buena intención educativa.  

3. CUIDAR LA CALIDAD DE LA RELACIÓN-COMUNICACIÓN COMO MEDIO PARA CONOCER, COMPRENDER Y EDUCAR.


A los padres les preocupan las reacciones y conductas de los hijos cuando no se adaptan o responden a sus expectativas. Lo viven como un conflicto. Veámoslo desde el punto de vista filosófico.

Principios para cuidar la relación-comunicación

PRINCIPIO 1
El origen de los problemas no reside en los individuos, entendidos como «monadas», separados del mundo que hay en torno a ellos y guiados por instintos connaturales, sino en la calidad de la relación-comunicación que estos crean y hacen evolucionar en sus propios contextos de pertenencia y en las interacciones que cada uno establece consigo mismo, con los otros y con el mundo.
PRINCIPIO 2
No hay estructuras fijas de personalidad. Desde nuestra perspectiva, el comportamiento no se deriva :
·         ni de cualidades de carácter biológicamente innatas, visión propia de la psiquiatría organicista;
·         ni de huellas difícilmente modificables, fruto de las experiencias maduradas en el curso de la infancia, como sostiene el psicoanálisis.
PRINICIPI 3

La conducta surge :

·         de sistemas individuales de percepción y de reacción a los contextos;
·         de tendencias o potencialidades biológicamente determinadas, que varían de persona a persona y que asumen configuraciones diferentes según el sistema de relaciones en el que cada individuo está insertado y se mantiene, por medio de mensajes redundantes por parte del.

Como sostenía el abad de Condillac: «el hombre es el fruto de su educación».

PRINCIPIO 4

El clima familiar en que un individuo crece y se desarrolla ejerce, según la perspectiva sistémica, un papel fundamental:


·         Contribuye a consolidar la actitud y comportamientos definidos como  «personalidad» o «carácter».
·         Puede impedir o incentivar la experiencia de confianza en los propios recursos personales.
·         El primero y más decisivo contexto en el que el individuo vive estas experiencias es, sin duda, la propia familia.

4. REGLAS DE LA RELACIÓN Y LA COMUNICACIÓN EN EL CONTEXTO FAMILIAR


PRINCIPIO 5
La familia es un sistema de relaciones fundamentalmente afectivas, presente en todas las culturas, en el que el ser humano vive largo tiempo, formado por sus fases evolutivas cruciales (neonatal, infantil y adolescente).
Los aspectos significativos de este contexto que más nos interesa tratar hoy son los siguientes:
·         La familia es el primer ambiente social del que  el ser humano depende completamente por un período más bien largo;
·         Es el ambiente social en el que mentes adultas, los padres o sus sustitutos, interactúan de forma recurrente, y en ciertos momentos exclusiva, con mentes en formación sobre los hijos, ejercitando un gran poder de modelado; (con el término «modelado» se indica una forma de aprendizaje caracterizada por la observación del comportamiento de una persona que hace de modelo; si el modelo nos gusta nos llevará a hacer lo que éste hace; si no nos gusta, es mucho más probable que experimente rechazo de aquel comportamiento)
·         Es en este ambiente en donde de dan frecuentes interacciones, intensas, duraderas en el tiempo, que generan un alto grado de interdependencia que puede configurarse como exceso de implicación, o exceso de rechazo.
PRINICIPIO 6
Describimos la familia como un sistema cibernético gobernado por reglas, en cuyo interior los miembros tienden a comportarse de forma organizada y repetitiva.
PRINICIPIO 7
La adopción de reglas, es decir, aquellas normas implícitas y explícitas que limitan los comportamientos individuales, organiza las interacciones de manera que se conserve la estabilidad, con el fin de convertir la familia en una organización fundamentalmente protectora.
Entre las múltiples interacciones familiares que se producen (alimentar, proteger, mimar, instruir, renunciar, sacrificarse, etc.), cada sistema familiar tiende habitualmente a organizarse en torno a aquella INTERACCIÓN que se MANIFIESTA más útil para el mantenimiento de la unidad familiar, a crear relaciones sanas y permanentes.
PRINCIPIO 8
Habitualmente se favorecen las relaciones que mejor concuerdan con las convicciones ideológicas personales de un o ambos progenitores. Aquello que los padres valoran, es aquello que persiguen como VÁLIDO para educar los hijos.
PRINCIPIO 9
Si las reglas llegan a ser demasiado rígidas se generan «juegos sin fin». Son círculos viciosos de los que no se logra salir porque nadie es capaz de cambiar las reglas. Cuando eso tiene lugar, el sistema deja de ser educativo y se vuelve patológico y nos recuerda un disco que se raya, que no logra avanzar y reproduce hasta el infinito el mismo sonido. Estos comportamientos repetitivos son, a menudo, para quien los desarrolla, procesos inconscientes.
Se han podido observar correlaciones significativas entre trastornos presentados por los hijos (interrupción de los estudios, problemas fóbicos, obsesiones, conductos problemáticas, trastornos de la alimentación, etc.) y modelos particulares de relación-comunicación familiar.
PRINCIPIO 10
En la práctica el modelo de relación-comunicación que cada familia tiene establecido produce unos resultados:
·         O bien educa la persona de los hijos, su interioridad.
·         O bien genera conflictos, si es un modelo rígido
Para revisar cuáles de los dos resultados es más habitual debemos revisar dos aspectos claves de la relación familiar:
·       LA COMUNICACIÓN: cómo es nuestra comunicación
·         LAS REGLAS: qué pretendemos lograr con ellas y qué logramos en realidad.
5. COMO ES NUESTRA COMUNICACIÓN
Hoy centramos el trabajo en observar CÓMO es nuestra comunicación familiar, QUÉ pretendemos lograr con ella y QUÉ logramos, en realidad.
LA COMUNICACIÓN ES EL FACTOR DETERMINANTE DE LAS RELACIONES. LA MANERA COMO SOBREVIVIMOS, LA FORMA COMO DESARROLLAMOS LA INTIMIDAD, NUESTRA PRODUCTIVIDAD, NUESTRA COHERENCIA, LA MANERA COMO NOS RELACIONAMOS CON  LA DIVINIDAD, TODO DEPENDE DE NUESTRAS HABILIDADES PARA COMUNICARNOS. (VIRGINIA SATIR)
Comunicar implica a dos habilidades:
·         Saber expresar aquello que quiero comunicar, es decir, hablar
·         Saber escuchar aquello que nos dice el otro, es decir, acoger con atención
Entre diversas estrategias para revisar la comunicación, nos detenemos en estas:

REGLAS DEL EMISOR (EL QUE HABLA-COMUNICA)
·       AHORA Y AQUÍ:  invitación a la comunicación en tiempo presente. Ej.:
(NO) Lo que me dijiste me hizo sentir como si no valiese para nada.
(SÍ) Lo que dices me hace pensar... me hace sentir muy malamente (ahora y aquí)
·       YO-TÚ: comunicación directa. Mirar a quien hablas. No bajar los ojos. Mirada directa. Ej.: Te digo eso (mirándolo) porque... por si te puede servir... porque necesito clarificar...
·         LENGUAJE IMPERSONAL VERSUS PERSONAL: evita el lenguaje tipo «él-ella», favoreciendo el lenguaje del «yo». Ej.:
(NO) Los otros me miran mal...
(SÍ) Yo pienso que sería mejor... Me decido por esta opción...  
·       UTILIZA EL «CONTINUUM ATENCIONAL», enfatizando el «COMO» de la experiencia en curso en vez del «por qué». Cambiar el “por qué” por el “como”. Ej.:
(NO) ¿Por qué haces eso? 
(SÍ) ¿Cómo es que haces eso?
·       POTENCIAR LOS SENTIDOS Y LO QUE ES OBVIO, en lugar de las fantasías. Ej.:
(NO) Por la manera como me mira y me habla el padre, creo que está enfadado conmígo.
(SÍ) Papá, ¿te has enfadado por lo que te he dicho?
·       NO MURMURAR: invitación a la comunicación franca, sin evitar los sentimientos y el contacto directo. Ej.:
(NO) Es inútil hablar con tu padre, solo ve su punto de vista. !Estoy harto¡ ¿No crees?
(SÍ) Papá, me siento mal por lo que me has dicho. ¿Podemos hablar?
·       CONVERTIR LAS PREGUNTAS EN AFIRMACIONES. Ej.:
(NO) ¿Siempre debemos hacer las cosas como tú quieres? ¿Solo hay un solo punto de vista en esta casa?
(SÍ) Me gustaría poder expresar lo que pienso y que lo escuches. Me gustaría que escuchases más puntos de vista.
REGLAS DEL RECEPTOR (EL QUE ESCUCHA-ACOGE)
Para poder escuchar libremente hay que adoptar una actitud de escucha auténtica. Así:
·         Total atención a quien habla
·         Abandonar las ideas preconcebidas sobre lo que dice el interlocutor
·         Acoger lo que sucede de forma descriptiva, sin emitir juicios. Ejemplo:
(NO) Ya sé porque dices eso. Y no estoy de acuerdo. A ti solo te importa quedar bien y tener la razón. (juicios de valor)
(SÍ) Lo que en realidad dices es que… y de esta manera pretendes lograr que el otro te escuche. ¿Crees que tienes en cuenta el otro?... (describes el que escuchas, sin emitir juicios…)
·         Atención para percibir cualquier confusión y formular preguntas por clarificar.
(SÍ) Si no te he entendido mal, dices que sientes rabia porque el otro te ha tratado de ignorante.
(SÍ) ¿Qué te hace pensar que tu madre no te valora?
(SÍ) ¿Qué quieres decir con eso?
(SÍ) ¿Cómo es que llegas a esta conclusión?
(NO) ¿Por qué piensas eso? ¿Por qué lo dices eso? Mejor: ¿Cómo te sientes para llegar a decir eso? 
Hacer saber al interlocutor que lo estás escuchando y que has recibido el contenido de aquello que comunica.
EJEMPLO 1:
- QUÉ CALOR HACE AQUÍ
- ¿QUIZÁ ME ESTÁS DICIENDO QUE TE SIENTES INCÓMODO?
- SÍ
- ¿QUIERES DECIRME QUE TAMBIÉN DEBO SENTIR CALOR?
- NO
- ¿QUIERES DECIRME QUE TE TRAIGA UNA BEBIDA REFRESCANTE?
- NO
- ¿TRATAS DE DECIRME QUE DESEAS QUE YO SEPA QUE ESTÁS INCÓMODO?
- SÍ
- ¿TRATAS DE DECIRME QUE QUIERES QUE YO HAGA ALGO POR TI?
- SÍ
En este diálogo quien escucha ha entendido el significado que su interlocutor trataba de decirle.
El objetivo es entender el significado que el interlocutor trata de transmitirme.
EJEMPLO 2:
- HIJO, VE AL TALLER A BUSCAR UNA MADERA LARGA PARA TAPAR ESO
EL HIJO QUE ERA OBEDIENTE Y DESEABA COMPLACER A SU PADRE, PENSABA QUE SABÍA QUÉ SE ESPERABA DE ÉL. VA AL TALLER Y VUELVE CON UNA MADERA QUE HACÍA UN METRO MENOS DE LA QUE SE NECESITA. EL PADRE, DECEPCIONADO, SE ENFADA CON EL HIJO Y LE TRATA DE TONTO E INÚTIL. EL PADRE SABÍA A QUÉ MADERA SE REFERÍA, PERO NO SE LE OCURRIÓ PENSAR QUE EL HIJO QUIZÁ NO LO TENÍA TAN CLARO. A PARTIR DE SUPOSICIONES COMO ESTA SE DESENCADENAN SITUACIONES TENSAS Y MUCHOS MOMENTOS DE ENOJO.
EJEMPLO 3:
EL HIJO DE 18 AÑOS LE PREGUNTA AL PADRE, UN VIERNES A MEDIA TARDE:
- PAPÁ, ¿SALDRÉIS ESTA NOCHEC CON MAMÁ?
EL PADRE RESPONDE:
- YA LO PUEDES COGER!
EL HIJO RESPONDE:
- NO TE PIDO POR EL COCHE!
EL PADRE RESPONDE:
- PUES ¿POR QUÉ PREGUNTAS?
EL HIJO SE VA ENFADADO
- ¡ES INÚTIL!
¿DE QUÉ HABLABA EL HIJO? SIMPLEMENTE QUERÍA SABER SI SU PADRE IRÍA A VERLO JUGAR EL PARTIDO ESTA TARDE. NO LO PREGUNTÓ DIRECTAMENTE POR MIEDO A RECIBIR UN NO. SIMPLEMENTE UTILIZÓ EL MÉTODO DE LA INSINUACIÓN.
EL PADRE ENTIENDE QUE LA INSINUACIÓN SE REFERÍA AL COCHE.
EL HIJO INTERPRETA QUE SU PADRE LE RECHAZA
EL PADRE INTERPRETA QUE SU HIJO ES UN DESAGRADECIDO
LAS INTERACCIONES ACABAN CON EL PADRE Y EL HIJO ENFADADOS, PENSANDO UNO DEL OTRO: “SOLO PIENSA EN SI MISMO”.
¿SON FRECUENTES ESTAS SITUACIONES?
6. QUÉ PRETENDEMOS LOGRAR CON LAS REGLAS Y QUÉ LOGRAMOS
Virginia Satir va más allá del diccionario que define “regla” como una guía o regulación establecida por cualquier acción, conducta, método o disposición”. Ella considera estéril esta definición. Para ella las reglas son fuerzas vitales, dinámicas y de una enorme influencia en la vida familiar. Tienen mucho que ver con el concepto del deber.
Las primeras reglas que mencionan las familias suelen ser las referidas al dinero, a la realización de deberes o trabajos, a la solución de necesidades individuales y a los castigos por las infracciones. Existen reglas para todos los factores que afectan a la convivencia familiar, tal como hemos comentado anteriormente.
Si las reglas son más importantes que las personas, se rigidizan y son las personas las que se han de amoldar a las reglas, cuando debe ser al revés, ya que se debe enfocar la relación-comunicación como medio para afrontar los conflictos cuando surgen. La intervención orientada a la solución de los problemas presentados ha hecho necesario, las más de las veces, modificar estos modelos de relación familiar, con el fin de conducir los hijos que presentaban el trastorno, o a los padres, a desbloquear su dificultad. Queda claro que estos modelos de interacción eran parte esencial en la persistencia de los trastornos o dificultades de comunicación y relación familiar.
7. MODELOS FALIMIARS ACTUALES
·         LOS MODELOS FAMILIARES ACTUALES
·         COMO SE FORMAN LOS MODELOS RÍGIDOS
·         COMO LOS PODEMOS MEJORAR DESDE LA RECIPROCIDAD