LA RELACIÓ DE PARELLA, UNA RESPOSTA A L’AMOR LA JOIA DE DONAR-SE

INTRODUCCIÓ

La relació de parella també la podem comparar a un viatge que hom emprèn en néixer, des de l’amor que es rep, vers l’amor que es dóna. Aquest viatge defineix el procés de maduració que tots hem de fer al llarg de la nostra existència.

“La psicologia ens diu que un procés afectiu madur hauria de passar de cercar l’amor “per un mateix” a l’amor per el propi tu, per la pròpia parella, per als fills, per a tothom. L’amor esdevé autèntic només quan assoleix el grau d’oblatiu, és a dir, quan sap fer-se do” (Michele De Beni)

La xerrada que avui comparteixo amb vosaltres té com a objectiu, oferir-vos alguns elements que considero essencials perquè la parella que es planteja un projecte de vida en comú, a fi que disposi de recursos per afrontar les etapes del seu creixement i assoleixi un amor talment madur, que doni sentit i sostingui la relació de parella.

Plantejo aquesta maduració com un procés indispensable perquè la parella superi les dificultats amb les que inevitablement es trobarà.

Tractant-se d’un procés val a dir que la maduració s’assoleix dia rera dia, a mida que ambdues persones, passen d’una etapa egocèntrica a una nova etapa cada vegada més oblativa. Això és fàcil de dir, però s’assoleix al llarg del temps, afrontant reptes, superant dificultats, sempre tenint com a fita motivadora capaç de donar sentit a les dificultats que es presenten, no únicament estimar, sinó sobretot esdevenir amor.

La parella que decideix unir-se per formar una família se sent motivada per l’amor. Ara bé, l’amor, tot just a l’inici, per si sol, no pot fer que una parella funcioni i maduri, quan les forces que poden destruir aquest amor són massa poderoses i inconscients. Em refereixo a les forces contràries que es posen de manifest sempre que dues històries individuals es troben per construir un projecte de vida.

Desitjos, expectatives, il.lusions, temors, desig de felicitat, desig de complatar-se, són forces que barregen l’enamorament inicial, amb les necessitats que cadascú projecta en l’altre. La projecció és inevitable si hom no s’observa i no fa conscient la força que aquella té en les relacions, sobretot a partir de les primeres desil.lusions i frustracions quan l’altra part no satisfà les expectatives inconscients que havia dipositat en la relació. Quan l’altra parte m desil.lusiona, és que jo he projectat expectatives que l’altra part no em pot satisfer. Tot plegat, la projecció comença a diluir un amor precari, sovint encara molt immadur, fet més de necessitat que de do.

La decisió de formar una família, no és cap garantia ni d’amor ni de maduresa. L’un i l’altra s’han de cuidar i fer créixer, la qual cosa comporta un seriós compromís de creixement, d’aprenentatge continu, de coneixement mutu, d’amor recíproc, tant a nivell individual com de parella.

Hi ha d’haver tant d’amor com compromís per créixer, per integrar els aspectes no integrats, no resolts de la pròpia psicologia, que posen en perill el projecte de parella, si no s’il.lumina amb l’amor recíproc, que vol dir do d’un a l’altre.

L’amor és una necessitat bàsica de la persona:

SENTIR-SE ESTIMAT I  ESTIMAR  és tot un art que no s’improvitza sinó que s’ha d’aprendre. La paradoxa d’aquest aprenentatge la descriu molt bé Erich Fromm en l’ART D’ESTIMAR:

«La gent de la nostra cultura… només en comptades ocasions tracta d’aprendre aquest art. No obstant el profund anhel d’amor, quasi tota la resta té més importància que l’amor: èxit, prestigi, diner, poder; dediquem quasi tota la nostra energia a descobrir la forma d’aconseguir aquests objectius, i molt poca a aprendre l’art d’estimar» (E. Fromm, El arte de amar, Paidós, Barcelona 1982, p. 17)

Fromm descriu de forma molt real, la limitació del projecte de moltes parelles, quan es dóna per suposat que tothom sap estimar o quan hom no esplanteja l’amor com art que s’ha d’aprendre a força de molt pràctica, a força de diàleg, de comunicació, de sortir d’un mateix, d’un saber-se perdonar i recomençar continuament. L’amor és concret. S’aprèn a estimar, estimant concretament.
L’amor abarca tota la realitat de la persona humana: la relació amb un mateix, la relació amb l’altre, amb el món i amb el transcedent. L’amor és llum que neix de la veritat i l’honestedat amb un mateix i amb l’entorn. Amor, veritat i llibertat van junts.

1. COM CONSTRUIR UNA RELACIÓ DE PARELLA FONAMENTADA EN LA VERITAT DE L’AMOR RECÍPROC?

És important reconèixer els TEMPS DE LA RELACIÓ i el treball que s’ha de fer en cada un d’aquests temps. Ens referim tant al treball que comporta integrar els aspectes afectius a nivell psicològic (que minen l’amor si no s’integren), com madurar l’afectivitat a nivell superior espiritual (que permet viure l’amor oblatiu com a veritat fundant).

1.1 Raconèixer els temps de la relació

El Qoèlet, un dels llibres sapiencials de l’Antic Testament, concretitza en la capacitat de reconèixer els temps, un dels aspectes més sobresortints de la saviesa, quan diu:

“…Hi un temps per néixer i un temps per morir, un temps per destruir i un temps per construir. Un temps per plorar i un temps per riure, un temps per lamentar-se i un temps per dansar… un temps per callar i un temps per parlar. Un temps per estimar i un temps per odiar”. (Qo 3, 2-8)

Semblantment ho podem afirmar, des d’un punt de vista psicològic, en referència a la vida relacional i especialment a la relació de parella.

La vida de parella es fonamenta en un “pacte conjugal” (Scabini 2006) sotmès a uns temps o fases, que posen a prova la solidesa del pacte i la maduresa de les dues persones que es prometen amor i fidelitat. Aquest “pacte conjugal” és la base per construir i consolidar el projecte de parella.

El PACTE CONJUGAL es fonamenta en buscar el bé de l’altre en cada etapa. Això dóna sentit a la relació.

La parella que aprèn a conèixer els temps de la relació, està en condicions de contextualitzar millor què viuen, què els passa, qui governa la seva relació, i sap fer una lectura més adequada a l’hora d’afrontar els reptes i els conflictes.

Un dels grans reptes que la parella ha d’afrontar en cada etapa és com trobar equilibri entre les necessitats individuals i les de parella. Ara bé:

• És possible mantenir un vincle de parella que estimuli la realització personal?
• Si la reciprocitat és la característica de l’amor que vincula la parella, com afrontar-la quan es deteriora o es perd?
• Com activar el tipus de reciprocitat que acull l’altre  per si mateix, malgrat les diferències i els límits?
• Existeixen diversos graus de reciprocitat?

Sí. S’han fet estudis sobre dos tipus de reciprocitat (Kolm, Bruni, Scabini, Cigoli):

• Una és la reciprocitat “condicionada” que es guia pel principi: “Tracto a l’altre, tal com l’altre em tracte a mi”. 
• L’altra és la reciprocitat “incondicional” que es guia pel principi: “Tracto a l’altre, tal com m’agradaria que em tractés a mi, sense esperar resposta”.

Què alimenta una reciprocitat que no posa condicions, que es proposa com a valor primordial estimar sempre? Només un amor que cerca el bé i la veritat té aquesta qualitat. Ara bé, apredre’l és tot un art. Els temps de la relació posen a prova la maduresa d’aquest amor recíproc. 

Així doncs, a nivell temporal cada esdeveniment, cada experiència relacional es pot diferenciar en tres temps o fases:

PRIMER TEMPS: L’inici de la relació o fase d’enamorament.

SEGON TEMPS: El transcurs de la relació o fase de trobada amb la realitat de l’altre i amb el desensís.

TERCER TEMPS: El després del desensís o fase de refundació de l’amor  recíproc.

2. PRIMER TEMPS - FASE INICIAL DE LA RELACIÓ

És l’inici d’una relació que precedeix a l’experiència real de l’altre. L’atracció que un sent per l’altre, és el primer senyal d’un procés que tot just comença però no acaba ni s’esgota en aquest sentiment a voltes apassionat.

En aquesta fase l’altre fàcilment és idealitzat, perquè li veiem únicament les virtuts. Ens atrau i desitgem estar el màxim de temps possible amb aquesta persona, compartint els nostres interessos i tot el que ens efecta a tots dos. Ens gratifica dedicar-li el nostre temps, la nostra atenció i a nosaltres mateixos.

Aquesta fase inicial està feta de total i visceral implicació emotiva. Es caracteritza pel fet que veiem en l’altre només els aspectes positius o aquells que majoritàriament satisfan les nostres expectatives.

És més una fase d’enamorament que d’amor autèntic, un amor incipient, encara molt interessat.

La relació, en aquesta fase, sol fonamentar-se més en el que l’altre ens dóna i satisfà, que en el fet de poder-nos donar a l’altre. Per això és una fase solapadament egocèntrica, en la qual cada un gaudeix del que l’altre li aporta. Els aspectes negatius encara no es manifesten amb crudesa o es perdonen fàcilment.

Es fan projectes de futur, que no sempre defineixen la totalitat del “PROJECTE DE PARELLA”. La novetat apassionada de la trobada amb l’altre, pot incórrer en el perill d’excloure del projecte, aspectes importants dels quals se n’ha de tenir cura. 

TENIR CURA  de:

•       la relació, la comunicació,  l’escolta mútua,

•       conèixer-se cadascú a si mateix, a través de la relació amb l’altre-a,

•       afrontar i resoldre conflictes de caràcter,

•       ajudar-se a créixer i a madurar en parella,

•       mantenir el foc de l’amor i atiar-lo quan el centrament egoista l’apaga,

•       revisar els valors i el sentit que fonamenten la relació,

•       prestar atenció al mecanisme de negació de les pròpies deficiències,

•       prestar atenció al mecanisme de projecció de les pròpies deficiències en l’altre-a…

Sense oblidar mai que a la base de tot el que sosté el  PROJECTE DE PARELLA ÉS EL COMPROMÍS D’ESTIMAR-SE  L’UN A L’ALTRA

La passió que sovint mou aquesta primera fase, no deixa veure el perill de constituir la relació de parella sobre la base d’una jerarquització, que genera desequilibri i tensió, quan un adopta un rol de control i de poder sobre l’altre, el qual assumeix un rol de submissió, més que en una igualtat entre ambdós. Encara que al començament s’accepta tot de l’altra part, aviat es manifesta el desequilibri entre dues personalitats diferents.  El desequilibri és intens i palès, en proporció a la manca de maduresa afectiva i a la manca de treball psicoafectiu. Aquesta mancança es manifesta de mica en mica, en els enfados, en els retrets, en les exigències que es projecten sobre l’altra part, amb els sentiments de culpa, de negació i de projecció. És per això que cal fer conscients els esculls que sol trobar cada parella, en aquesta fase inicila de la relació.      

2.1 Esculls de la fase  1

1. No plantejar-se la relació com un procés d’aprenentatge per construir junts el “projecte de parella”. L’enamorament no garanteix que es construeixi la relació a partir d’un projecte de parella. Si no hi ha un projecte conscient i consencuat, el projecte de parella és irreal i poc consistent. No hi ha projecte seriós o és poc consistent quan la parella descuida el creixement personal de cadascú; quan no té prou cura de l’amor i del bé de l’altre; quan cada part és inconscient del que nega de si mateix i del que projecta sobre l’altra part, com a conseqüència; quan la relació no es fonamenta sobre la recerca de la veritat i de la llibertat.
2. La jerarquització de la relació, quan la relació NO es base en una “aventura conjunta” i NO es desenvolupa en un pla d’igualtat, sinó de dues individualitats, que inevitablement acaben suportant-se fins que “s’acaba l’amor”.
3. Les diferències de caràcter, quan NO es coneixen prou i NO s’integren els diferents models educatius que generen conflicte i desequilibren la relació, en convertir-la en una insatisfacció permanent.
4. L’autorreferencialitat, quan la parella es queda reclosa en si mateixa i no s’obre a l’amor recíproc per manca d’autodespreniment i d’autotranscendència.
5. Relació afectivo-sexual poc madura: Quan NO es respecte el ritme afectiu i sexual de l’altre.

2.2 Recursos per afrontar els esculls

1. El PROJECTE de parella REAL: Inclou el creixement personal, tenir cura de l’amor. Cadascú té en compte el propi creixement. Cal fer conscients els mecanismes de por, negació, culpa i projecció que sabotegen, tard o d’hora el projecte d’amor més idealitzat.
2. La IGUALTAT de la relació: Cerca “l’aventura conjunta” que es desenvolupa en un pla d’igualtat i de mutua cooperació.
3. TREBALLAR el propi CARÀCTER: Descobreixen els respectius personatges i la dinàmica dels vincles emocionals per assolir una relació, no perfecte, sinó equilibrada i sana.

4. TREBALLAR estratègies de comunicació i negociació. Revisar com compensa cadascú la rutina en la relació.
5. MADURACIÓ afectivo-sexual. Aprendre a respectar les respectives necessitats afectivo-sexuals bo i raconeguent els ritmes i temps de l’altre.

3. SEGON TEMPS – L’ENTREMIG DE LA RELACIÓ

És aquella fase durant la qual, amb el pas del temps, la parella fa l’experiència real de qui és l’altre. És el moment en què es posen de manifest l’ambigüitat, les contradiccions i tot el que de negatiu semblava amagar l’altre, quan es comencen a percebre els seus punts febles i es produeixen els primers símptomes de desil.lusió, quan ja no respon com abans a les pròpies expectatives, quan perd la inicial lluminusitat, i mostra, en tota la seva crudesa, els seus límits. És una fase delicada i difícil, en la qual...

• …amb el temps moren dolorosament molts dels somnis, es frustren expectatives i sembla que s’enfonsi el projecte de compartir amb l’altre.
• …el desig de donar-se, abans espontani i incontenible, es tranforma lentament en un amarg sacrifici, cada cop més dur de suportar, fins que esdevé  un sofriment del qual se’n vol fugir.
• …la relació travessa un moment molt comprometedor i resulta difícil no caure a la temptació de voler fugir, o de resignar-se. 
• …l’altre es converteix progressivament d’amic-amat en enemic-rebutjat.

•       És la fase en què es posen de manifest una sèrie de jocs neuròtics que contaminen la comunicació, dificulten el diàleg, minen la confiança i aconsegueixen apagar l’amor.

•       La comunicació es converteix en una escalada de poder.

•       “Baixar del propi ase”, sempre es viu com un rebaixar-se humiliant. L’orgull, que no està disposat a pagar aquest preu, aconsegueix trencar els vincles més sagrats.

•       De mica en mica es posen de manifest els respectius límits que es projecten en l’altre, que al cap i a la fi només ens fa de mirall dels propis límits.

•       El perill del replegament en un mateix és el pitjor que pot passar.

•       Ès hora d’aprofitar aquestes situacions com a oportunitats de créixer i madurar.

L’arribada dels fills és una benedicció i una joia molt gran. La intensitat de la connexió que s’estableix amb els fills és tan gran que la relació entre la parella s’afebleix perquè un o tots dos traslladen la seva relació primària de parella al fill-a. De fet l’arribada d’un fill representa un repte: Mantenir viva la connexió de la parella i al mateix temps atendre el creixement dels fills.

3.1 Esculls de la fase  2

1. IGNORAR la pròpia VULNERABILITAT, considerant-la una feblesa, la qual cosa activa encara més els jocs de poder i els mecanismes de defensa neuròtics.
2. REFUGIAR-SE en el JUDICI posa en marxa una de les principals forces destructives de la relació, tant si es fa sobre l’altre, com sobre un mateix mitjançant l’autocrítica destructiva.
3. REFORÇAR els mecanismes de l’ego, com és ara, la negació, el sentiment de culpa, i la projecció de les pròpies limitacions sobre la parella. Això perllonga la incomunicació que de mica en mica esgota la relació.
4. L’ARRIBADA dels FILLS ha de servir per equilibrar la relació de la parella, no per compensar les frustracions que ja s’han començat a percebre per part de la parella.

3.2 Recursos per afrontar els esculls

1. APRENDRE A SENTIR EL PROPI NEN-A VULNERABLE que ens acompanya sempre i necessita ser cuidat i atès. 
2. APRENDRE A COMUNICAR a la parella els sentiments de vulnerabilitat.
3. FER CONSCIENTS els mecanismes que utilitza l’ego per mantenir el control i el poder sobre l’altra part. Saber que l’important «No és el que diem o fem, sinó qui en el nostre interior ho està dient o fent» (l’ego = el jo inferior o bé l’Esperit = el jo superior).
4. RENUNCIAR totalment al JUDICI i canviar-lo per DIÀLEG I COMUNICACIÓ, disposats a madurar-lo passant progressivament :

1. DEL DIÀLEG  COM A INSTRUMENT per afrontar les diferències, les limitacions i els conflictes;  per compartir i créixer junts...
2. AL DIÀLEG COM RECIPROCITAT per viure el do de si a l’altre; per satisfer les necessitats de l’altre i viure la reciprocitat incondicional.

4. TERCER TEMPS -  MOMENT DE REFUNDACIÓ

La fase de refundació d’una relació requereix unes condicions mínimes i indispensables per poder-la afrontar:

•       PRIMER: Només pot iniciar-se després que hem fet l’experiència real de l’altre. Mentre estiguem indentificats amb els aspectes il.lusoris del que l’altra part ens aporta, és impossible adonar-se de la realitat.

•       SEGON: Prendre consciència de les pròpies reaccions neuròtiques repetitives i/o desproporcionades. Si només veig les de l’altre part, no estic amb predisposició de refer la relació en aquells aspectes que l’ego ha deteriorat.

•       TERCER: Prendre consciència del malestar i el sofriment que activen els mecanismes de defensa.

•       QUART: Un moment important en el procés d’adonar-se és aconseguir prendre la decisió important de no projectar sobre l’altre els propis límits, i no delegar en l’altre la solución dels propis problemes.

•       CINQUÈ: Gran part d’aquest canvi d’actitud, depèn sobretot de la capacitat d’elaborar la ràbia i el ressentiment, la negació, la culpa i la projecció, acollint l’altra part tal com realment és, acceptant-lo amb els seus límits en el context d’una relació sempre en disposició de renovar-se.

•       SISÈ: Obrir cada un la pròpia ferida a la veritat i a la reciprocitat, per trobar-hi un lloc per compartir i una ocasió de creixement.

Quan la relació entra en una fase crítica…

• podem escollir tancar-nos en nosaltres mateixos, no posar en marxa cap canvi, deixar morir les coses, amb l’excusa que s’ha acabat l’amor…
• podem escollir canviar la ferida sagnant en obertura vital; podem decidir fecundar amb vida, la mort incipient, activant en nosaltres l’adormida capacitat d’acollir l’altra part; veure en les seves fragilitats la mateixa fragilitat que ens hem obstinat negar i excloure de nosaltres; fer conscient que tot el que nego de mi, acabo sempre projectant-t’ho en l’altra part.

4.1 Esculls de la fase  3 a nivell psicològic

1. CONVERTIR A L’ALTRE EN BOC EXPIATORI dels propis sofriments.

2. REFUGIAR-SE EN EL SENTIMENT VICTIMISTA que manipula a l’altre i el fa sentir culpable.

3. IGNORAR LA REALITAT DE LA RELACIÓ. Cal entendre que una parella no és una relació entre dues persones, sinó entre dos grups de subpersonalitats que interactuen constantment.

4. ATRINXERAR-SE DARRERA DELS PROPIS FANTASMES I PORS com si hom fos l’única víctima.

5. TANCAR-SE EN LA PRÒPIA VISIÓ DE LES COSES oblidant la recerca de la veritat.

6. IGNORAR LA REALITAT DE L’ALTRE. Qui desconeix la psicologia de l’ego, sempre acaba jutjant a l’altre i això és el pitjor per refundar la relació.

4.2 Esculls de la fase  3 a nivell espiritual

1. INCAPACITAT D’ASSUMIR EN PRIMERA PERSONA LES PRÒPIES RESPONSABILITATS, responsabilitzant l’altre dels propis mals.

2. POSAR CONDICIONS A LA RECIPROCITAT, limitant la capacitat de donar-se a l’altre.

3. INCAPACITAT DE TROBAR SENTIT A LES DIFICULTATS I AL DOLOR que comporta créixer i madurar.

4. NEGAR-SE AL PERDÓ d’un mateix i de l’altre.

5. INCAPACITAT DE RECOMENÇAR, deixant deconvertir les dificultats en oportunitat de creixement.

6. MANCA DE COMPROMÍS EN APRENDRE L’ART D’ESTIMAR, per tal d’esdevenir do.

5. RECURSOS I ORIENTACIONS PER TREBALLAR LA  REFUNDACIÓ A NIVEL PSICOAFECTIU.

Les dificultats que sorgeixen amb el temps, posen de manifest els aspectes de caràcter que cada membre de la parella no ha integrat. De fet, la relació es deteriora quan es reclama a l’altre, allò que cada un necessita per sentir-se bé.

5.1 Prendre consciència dels mecanismes de l’ego

Un treball important del creixement personal (que ha de formar part del projecte de parella) és la identificació dels respectius mecanismes de l’ego. La realitat és que ben poques parelles els contemplen. La maduració psico-afectiva passa pel coneixament del jo inferior, que actua en detriment del jo superior.

EL JO INFERIOR

Habitualment nomenat ego. Té dues maneres de reaccionar:

1. l’ego cerca aprovació fora, a l’entorn; viu de la imatge, la qual desenvolupa al llarg de la vida per protegir-nos del món. L’ego acaba definint la base de la nostra «personalitat neuròtica», la nostra manera de «estar». L’ego,  literalment, ens fa creure que som el que tenim o el que els altres pensen de nosaltres. L’ego tapa i protegeix la nostra sensibilitat i vulnerabilitat i tracta de protegir-nos del dolor i el fracàs. Intenta aconseguir que ens estimin pel que fem, pel que creiem que els altres esperen de nosaltres.
2. L’ego rebutja tot el que creu que atempta a la imatge que es fabrica per aconseguir la seguretat afectiva que li manca. Qualsevol de les parts de la nostra personalitat que rebutgem o neguem, ens serà tornada per la vida a través de persones que són exactament com aquestes parts o aspectes que neguem o rebutgem de nosaltres mateixos. No hi ha manera d'escapar d'ells, mentre neguem o rebutgem parts no reconegudes de nosaltres mateixos ni integrades. Integrar-les de manera segura i protectora és la lliçó que hem d'aprendre.

La nostra parella és el nostre millor mestre, així com les persones que en la vida ens reflexen els nostres personatges rebutjats, són els nostres millors mestres.

La relació de parella es deteriora quan s’ignoren tots aquests personatges.

5.2 Reapropiar-nos de les pròpies projeccions aprenent a gestionar figura-fons

Som 90% projecció.

La llei de la figura-fons, estableix que les figures tendeixen a destacar-se com conjunts limitats i estructurats que constitueixen una figura que es destaca d’un fons amorfe.

Del conjunt ilimitat d’estímuls sempre escollim el que ens interessa més a cada instant: allò que elegim és la FIGURA; allò que no es té en compte és el FONS.

Les figures tenen una connexió amb el fons. El fons és inconscient.

Qualsevol conflicte que sorgeix en la relació de parella, sempre és perquè alguna FIGURA toca quelcom del FONS no integrat. Això és dolorós i desequilibra la relació.

Aprendre a identificar les FIGURES coflictives que continuament interfereixen i condicionen la relació, és fonamental, per poder-les integrar. L’ego sempre reacciona a les FIGURES del present, d’acord amb les vivències guardades al FONS en el passat. La parella que desconeix aquestes connexions, no disposa dels recursos necessaris i fonamentals per solidificar la seva relació de parella en l’amor oblatiu.

                                                                           

6. RECURSOS I ORIENTACIONS PER TREBALLAR LA  REFUNDACIÓ A NIVEL ESPIRITUAL.

Les dificultats de la parella formen part del procés de creixement i maduració. La qüestió és qüestionar-se sobre quins recursos disposa per afrontar-los. Un recurs clau és qüestionar-se sobre el SENTIT DEL VIURE.

EL JO SUPERIOR

Forma part de l’ambit de l’Esperit. Té dues maneres de promoure el creixement i la maduració:

• Mitjançant la relativització del jo i l’autodistanciament i l’autotranscendència com a pressupòsit pel creixement del jo, dintre de la relació de parella, capaç desenvolupar també l’altre. (Flankl, 1962)

                “Gràcies a L’AUTODISTANCIAMENT, el ser humà pot apartar-se de si mateix, maniobrar a            certa distància des de la qual les coses cobren una nova llum. Gràcies a            L’AUTOTRANSCENDÈNCIA, pot ajornar temporalment interessos que l’afecten, per lliurar-        se a una tasca important que l’espera, o per quedar disponible per altres persones que el            poden necessitar”. (Viktor Frankl)

• Mitjançant la dinámica del “saber perdre”, la qual garanteix el desenvolupament integral de la personalitat, ja que allibera el jo dels seus condicionaments i el realitza de forma més plena i madura. (Silvano Cola, 2001) La dinámica del “perdre”, contínuament es fa present a la vida quotidiana. La qüestió és aprendre a “saber perdre”, ja que tota pèrdua es viu com un sacrifici, com una petita mort. Jung en fa una anàlisi profunda i radical, des d’una òptica psicològica… Com serà des d’una opció d’amor?

                “El que jo sacrifico és la meva reivindicació egoista, i fent-t’ho així renuncio a mi mateix.                Per això, cada sacrifici és, més o menys, un sacrifici del jo, el grau del qual depèn de la                importància del do. Per això que, si el do té per a mi un gran valor i fa referència als meus            sentiments més personals, cal afagir que certament la renúncia a la reivindicació egoista                 incitarà d’alguna manera a la personalitat del meu jo, a la revolta”. (Jung)

6.1 El sentit de la relació

Victor Frankl ha demostrar l’inevitable desig que té el ser humà de trobar un sentit a tot el que viu i fa. Diu:

“Quan el ser humà troba un sentit, aleshores ( i només aleshores) és feliç… Però, de retruc, també aleshores és capaç de sofrir”.  

“La persona només és completament humana quan s’obre completament en una cosa, o està completament entregada a una altra persona. I només es torna completament ella mateixa quan fa la vista grossa i es perdona a si mateixa”.

“L’essència de l’existència humana es troba en la seva autotranscendència. Per autrotanscendència de l’existència humana entenc el fet antropològic (que està a la base), de què el ser humà sempre es remet a quelcom més, que es troba més enllà de si mateix i que no és ell mateix, a quelcom o també a algú: a un sentit que ha de realitzar o a un pròxim amb el qual es troba”.

6.2 El sentit de l’amor recíproc

Trobar un sentit a la relació de parella, requereix una actitud bàsica de recerca de significats de dimensions més àmplies a la d’estar simplement junts. On es troba aquest sentit de la vida humana, sinó en l’amor i no en un amor qualsevol?

La parella oberta a la dimensió espiritual, troba un sentit encara més profund en “l'intent de traduir en vida l'experiència viscuda de la caritat, a fi de suscitar en l'història dels homes, històries d'amor, històries de caritat”, gràcies a “la saviesa de l'amor”. (Bruno ‘Forte', La teologia menja sapienza dell'amore. Internista a Bruno ‘Forte'. En Nuova Umanità, VIII, (1986/1), núm. 43, p. 58)

L’experiència espiritual converteix l’amor en àgape, és a dir en caritat, el qual transforma l’amor humà en amor sobrenatural, perquè quan l'amor és només humà, progressa durant un temps, però després comença a diluir-se, perquè l'entusiasme decau quan hi manca la connexió amb la Font de l’únic i autèntic Amor.

Si bé les primeres vibracions d’amor les experimentem a un nivel humà, fins i tot biològic, aquest mateix amor està cridat a madurar segons el model de la Font d’Amor. És aquesta Font la que posa en el cor de l’home la capacitat de madurar i dur a plenitud l’amor. Quan això es té clar i hom es proposa dur l’amor a aquest nivell de plenitud, aleshores l’amor esdevé sobreantural. L’amor sobrenatural, que no rebutja ni menysvalora l’humà, sinó que eleva l'amor humà, té les qualitats especifiques de l’art d’estimar. Les característiques d’aquest amor són:

1. Estima a tots  escoltant i acollint el seu punt de vista, cosa que comporta sortir d’un mateix i dels propis esquemes. És un amor actiu que pren la iniciativa d’anar a l’encontre de l’altre.

2. Estima el primer sense pensar si l’altre m’estimarà a mi. Accepta el risc de donar el primer pas estimant l’altre, encara que no trobi correspondència o sigui parcial o tardia.

3. Estima concretament tal com l’altre necessita ser estimat; desplaça l’atenció sobre el propi jo, deixant de considerar-lo el centre d’atenció, per posar l’atenció en el bé de l’altre; relativitza les pròpies emocions a favor d’un valor que es considera prioritari: cuidar el vincle de parella.

Estudis realitzats posen de manifest que les parelles disposades a refundar la seva relació tenint com a referent L’AMOR RECÍPROC, troben en l’art d’estimar, un paradigma capaç de donar-los SENTIT i fer-los fer experiències de RECIPROCITAT INCONDICIONAL.

CONCLUSIÓ

Cada una de les tres etapes comporta treballs molt definits. Avui n’he exposat el plantejament teòric.El treball pràctic el plantejaré en propers temes.